Ludvig Holberg, El viatge a sota terra de Niels Klim

portada

Ludvig Holberg, El viatge a sota terra de Niels Klim. Traducció del llatí de Vicenç Reglà. Martorell, Adesiara, col·lecció «d’ací i d’allà» núm. 21, 2011. 309 pàgs. (ISBN 978-84-92405-38-1)

Que el pare de la literatura danesa, el baró de Holberg, escrivís una novel·la en llatí i en plena Il·lustració, no pot deixar ningú indiferent. Que aquesta novel·la és plena de reminiscències d’autors clàssics (Ovidi en gran nombre, però també Petroni, Virgili i Juvenal) recreats en una bella prosa que vessa imaginació i fantasia de manera contínua, i que fueteja irònicament la societat falsa i enganyadora de la que fuig el nostre protagonista, tampoc no ens ha de fer romandre displicents. És que, posats a fer mesura, l’Iter subterraneum de Holberg fa la balançada davant el Candide de Voltaire. I fins em sembla que és un llibre amb molt més nervi i ironia —potser tanta ironia, en alguns passatges, com la que hi ha en Els papers pòstums del Club Pickwick. Cal reclamar, per a Holberg, un lloc entre els humanistes polifacètics, d’una facilitat notable per al sarcasme però a la vegada d’una formació en les ciències humanes de l’època realment envejable.

Niels Klim, un filòsof doblat de teòleg, prim de ventre i delerós de fer proeses que li obrin la porta a una vida com la dels prohoms de la seva vil·la natal, va a raure, fruit d’un accident, al centre de la terra. Ara bé, resulta que la terra és buida per dins fins al punt de trobar-se davant un altre sol i uns planetes que giren a la seva òrbita. Niels Klim cau damunt un d’aquests planetes, Nazar, i la descripció de l’estil de vida —naturalment utòpic— dels potuans li permet d’elaborar una ferotge sàtira que contraposarà, talment com si fes servir un espill deforme, dos estils de vida ben diferents posant davant del lector un poble que estima l’agricultura, la igualtat, la saviesa i la llibertat sota el ceptre d’un rei estimat pels seus súbdits. Al llarg dels seu viatge, a més, el nostre protagonista trobarà éssers de tota mena: micos xerraires i petulants, habitants de països que no saben què és el patiment (i que viuen una existència monòtona), homes esclaus de dones, pobles sempre ditxosos o malaurats, homes sense cap o els habitants del païs del gel. Quan finalment Niels Klim arriba a ser coronat rei es desencadena una guerra entre les nacions… Deixem-ho, però, en aquest punt.

En tractar-se de literatura utòpica és evident que no s’hi troba a faltar la presència —més o menys velada— de tot el magisteri clàssic i modern sobre teories polítiques diverses. Però el fet és que Holberg equitxa contínuament les seves peripècies amb anècdotes, dites i personatges que no ens han de resultar pas llunyans. Llegim aquest breu exemple del cap. XI, «Navigatio in terras paradoxas», en traducció (pàg. 202):

La llengua que parlaven [les sirenes] s’assemblava al martinià, fins al punt que alguns mariners s’hi van poder comunicar sense intèrpret. Una d’elles, havent-li donat un tros de carn que m’havia demanat, em va mirar amb més atenció i va exclamar:
«Heroi, vés-te’n! Tu dominaràs sobre tots els països![1]»
Tanmateix, em vaig limitar a somriure davant aquesta profecia, com si fos una vana adulació, encara que els mariners van afirmar seriosament que les sirenes s’equivocaven molt poques vegades en les seves prediccions. Per fi, després de vuit dies de navegació, vam albirar la terra que els mariners anomenen Picardània. Mentre entràvem al port, volava al voltant nostre una garsa, que em van assegurar que era l’inspector general de duanes, una persona certament molt important. Amb prou feines vaig contenir el riure quan vaig sentir que una garsa ocupava un càrrec de tanta responsabilitat i quan vaig veure que el secretari del tresor

«recorria l’aire pur amb plomes sublims i lliurava el seu cos al vol eteri»[2].

El viatge a sota terra de Niels Klim s’havia traduït normalment a partir de la versió francesa que, al seu torn, ho era de la traducció danesa. Abunden —sap greu dir-ho— en moltes de les edicions més o menys corrents, les omissions. Però no és aquest el cas de la traducció catalana que ha publicat l’editorial Adesiara. En aquesta escaiença, doncs, cal felicitar el seu torsimany, Vicenç Reglà, pel seu treball verament exquisit, encertat i pulcre. Tant de bo el llibre assoleixi novament un èxit no menor al que va tenir entre el públic del seu temps.

Quan a l’edició llatina del text, la canònica i més a l’abast és la que va preparar Karl W. Elberling i publicada a Copenhagen el 1866: una autèntica mostra d’erudició en compulsar passatges d’autors, tant clàssics com més moderns, en què Holberg s’havia inspirat. Com que a Googlebooks van duplicar l’escaneig d’algunes pàgines (fins i tot hi ha parts triplicades, sobretot al pròleg) m’he permès la llicència de penjar un PDF amb el text endreçat i llest per a una lectura còmoda.

[1] Cf. Virgili, Eneida III, 97.
[2] Cf. J. Biderman, Utopia, III, 4.

Ramon Torné i Teixidó

Ressenya disponible també en el blog http://daidalea.blogspot.com.

Trackback a este artículo | Feed on comments to this Post

Deja tu comentario