«Les places d’Ulisses» de Vicenç Llorca

De les pròpies mans del poeta Vicenç Llorca he rebut Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), publicat recentment a l’editorial Òmicron. Em crida l’atenció el gruix del volum (541 pàgines), i també la portada: un quadre d’Edward Hopper que m’agrada, intitulat The Long Leg; després m’adono que també dedica a aquest pintor nord-americà un poema central d’Atles d’aigua, “La paret de la llum”.

 

La mar, la sorra, el veler, el blau,  el far, el port són ben presents en l’obra del poeta i viatger Vicenç Llorca, una obra que destil·la la llum mediterrània i un periple odisseic. Al “Sonet de Mayernigg ” que tanca la primera secció de La Pèrdua la figura d’ Ulisses apunta com la metàfora fundacional de la trajectòria de recerca llorquiana:

“Densitat, em celebro en lúdic jorn

_sol místic de l’ocell_ amb la gonella

de savi antic, _Ulisses del retorn_.”

 Tanmateix, em pregunto per què  ha titulat la seva obra completa Les places d’Ulisses? Ell mateix, com acostuma a passar, en dóna la resposta: “Se’m va acudir que es podia titular Les places d’Ulisses -tot inspirant-me en un poema meu de L’amic desert titulat “Les perles d’Ulisses”-, ja que, en certa mesura, les obres d’aquest moment tenen en compte la metàfora homèrica de la vida com a viatge, alhora que proposen un símbol central de la meva poesia: la plaça. Per aquesta raó, Les places d’Ulisses és el títol que he donat també a tot el volum. En certa mesura, he trobat a través de la plaça una manera d’endinsar-me en la complexitat del món, i el desig del món, alhora que ha esdevingut un eix central en la construcció del que anomenava suara una poesia humanista”.

A Les places d’Ulisses,  aplega els vuit títols de poesia que ha fet al llarg de vint-i-cinc anys. Recupera els seus primers poemes de joventut, recollits el 1984 a Miscel·lània-6. Cita de poetes a Santa Coloma de Gramenet, i altres poemes que havien restat inèdits o en un segon pla. Un volum que inclou tota la seva intensa trajectòria poètica fins al moment amb una proposta de periodització així com una introducció on s’exposen les línies mestres del llibre. Respon a un criteri d’evolució cronològica per etapes i, amb bon criteri, s’hi han conservat els pròlegs originals de les edicions. Tots els poemes i tots els llibres apareixen ben etiquetats amb un títol, prou significatiu per no tenir-lo en compte. Tot respon a un pla ben pensat, no hi ha res col·locat a l’atzar:

Comença amb “Els ulls de Telèmac”, poesia escrita entre els catorze i els dinou anys, (el fill que espera l’arribada del pare, Ulisses).

A la primera etapa, Les places d’Ulisses, subtitulada La poesia del ser, que s’estén des del primer llibre en solitari La pèrdua (1987) m’agradaria destacar “Recordare”  pel seu referent platònic de recordar, d’uns ulls que saben veure més enllà de la realitat sensible, amb el poema “Gloriosus est“  i el tòpic horacià del beatus ille, tot passant per Places de mans (1989) i pel seu referent mitològic destacaria “Ciutat d’Orfeu” i , a L’amic desert (1992) els poemes “El cor d’Helena” , “Les perles d’Ulisses” i ”L’educació de Lisis”, tot un cant platònic a l’amistat.

A la segona etapa trobem La passió del geògraf o La poesia del ser-hi. Comença amb Atles d’aigua (1995), un recull de poesies ben reeeixit,  i amb referents presocràtics de l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida i com a senyal que ens marca la ruta. El “Triomf dels mamífers”, l’última part del recull s’obre amb el poema “Odissea”. L’home encara somia la concòrdia i busca els indrets més amagats, les sensacions més fondes. Cel subtil (1999) comença amb aquests mots de Virgili “macte nova virtute puer sic itur ad astra” i es divideix en tres parts, la segona de les quals es retola “Secretum” per Petrarca i la tercera “Arrel del vi”. Els meus ulls es fixen en “Ara pacis” i especialment en els versos finals en què trobem el poeta de Beòcia:

“Amb les imatges dels cants que hem escrit,

refem el tors del present, componem

el sol de Píndar i l’ombra del dia.”

 i en “Ronsard contempla la rosa”  reviu el tòpic del carpe diem. Tanca aquest cicle de deu anys amb Ciutats del vers (2005).

A la tercera etapa Celebració de l’arribadaPoesia del ser-ne apareix l’amor com a força de donació entre les generacions i el desig intens de paternitat. De les criatures més belles (2006) destacaria “ L’espai grec” I i II. Encapçala la segona part De les criatures més belles amb aquests mots de Marc Aureli: “Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat”.

A L’últim nord (2008) la recerca de la desitjada paternitat, l’experiència de l’adopció i tot el viatge per terres russes ha arribat a port amb un nen, petit blat de juny, de nom Vicenç.

A Altres poemes inclou poemes esparsos organitzats pel seu ordre de publicació en revistes i en diverses plataformes. Crida l’atenció pel títol llatí “Laudes Supendam cor tuis aris!”, variació sobre un tema de Baudelaire i “Matemàtica de la turmenta”  per Orfeus…

Acabo de llegir amb molta emoció  l’obra completa d’un poeta humanista, simbolista, entusiasta de la vida, que sap compartir el goig de viure, la bellesa i l’amor, alhora cautelós i reflexiu, emmirallat en Carles Riba i en J.V. Foix, amb forts batecs de  Kavafis i de Maragall i  de pregona influència homèrica. Un poeta català de veu fresca però de sons molt vells, una síntesi perfecta de  tradició i modernitat. Li plau el decasíl·lab i l’alexandrí, així com també l’enneasíl·lab, un vers poc emprat en poesia catalana; en canvi,  poques vegades fa ús del vers lliure.

La poesia de Vicenç Llorca és vital, espacialista (el tema recurrent és el de la plaça, punt de contacte amb l’infinit), de fort simbolisme i pot ser tan llegida en el silenci interior, amb mirada atenta i reposada, com  ser recitada en veu alta i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic  (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de Lisis”).

 Hic et nunc he triat sols els poemes que m’han cridat l’atenció per fer un petit viatge a la recerca de referents clàssics, però us convido a gaudir dels vint-i-cinc anys de poesia de Vicenç Llorca,  tot resseguint la seva evolució, la lectura cronològica en resulta molt atractiva, o triant la temàtica en funció de la vostra necessitat vital, la poesia s’ha de viure, s’ha de sentir no pot ser lectura obligada, ha de ser lectura desitjada i des d’aquí esperem amb il·lusió l’obra llorquiana futura per tal de créixer junts i fer aquest viatge cap a Ítaca o com diu ell en el poema “Sortida” de Cel subtil, en homenatge a Virgili i a Petrarca, musicat per Xavier Baulies, i recitat per Carme Elies :

 ”El que es tracta és de sortir

sempre a les estrelles".

Encara ressona dintre meu  aquest vers heraclità de Llorca: “Ningú no pot escriure la vida dues vegades en la mateixa paraula”.

Vint-i-cinc anys de poesia fan un cercle perfecte que comença en els poemes postadolescents de La pèrdua i es tanca per tornar a començar a L’últim nord i a L’orient d’una perla o Temps d’aigua on cita Carles Riba “¿D’on venim que no fos tornada?” o “¿On tornem, que no fos naixença?”.

Publicat a El Fil de les Clàssiques i a Quadern blau.

Trackback a este artículo | Feed on comments to this Post

Deja tu comentario