Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico

Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico. Madrid, Círculo Rojo / Áurea Libros, 2013, 136 p. ISBN: 978-84-9030-963-6. (Disponible també en e-book.)

El llibre de Carlos Martínez Aguirre relata en primera persona el seu procés d’aprenentatge del grec i del llatí, un procés en què molts altres professors poden veure’s reflectits. En bona part del llibre segueix un procés lineal cronològic i, a mesura que l’escriu, augmenten els continguts sobre la metodologia del grec i del llatí com a llengües vives.

Ab ovo. Els seus vuit primers capítols fan referència a l’etapa de la seva jovenesa: un primer moment va ser el Colegio Siglo XXI, del que serva un record inoblidable, on va passar la seva infantesa i primera adolescència envoltat d’un ambient molt favorable a l’aprenentatge cooperatiu, respectuós, il·lusionat, fill dels mètodes de Freinet; un segon moment, el seu pas per l’Institut San Isidro també el va marcar en bona manera: aquí va ser on s’emmirallà dels seus professors de grec i de llatí, on tingué lloc el descobriment del món antic i del seu interès per les etimologies (el primer llibre de la disciplina que va comprar fou el Diccionario de helenismos españoles de Crisóstomo Eseverri). El treball a les assignatures de grec i llatí era dur: a més dels nombrosos continguts culturals, llegir i traduir frases era tot plegat una “gimnàstica de l’esperit”. Però, fet i fet, les assignatures del batxillerat el que feien era preparar l’alumne per a la prova de Selectivitat mitjançant la metodologia tradicional d’anàlisi morfosintàctica i traducció.

El seu trànsit per les aules de la Universitat va ser sense pena ni glòria. Potser l’única assignatura on va veure alguna llum i que va crear interrogants en el seu ànim fou la d’Hebreu: d’una banda va percebre que la llengua hebrea era una, i que cal dominar tant l’antiga com la moderna, en segon lloc, en aprendre l’hebreu com una llengua viva, es va adonar que els mètodes gramaticistes a l’ús per a les llengües clàssiques impossibilitaven cap apropament viu a una llengua. Però Carlos Martínez, malgrat les bones notes obtingudes al llarg de la carrera (exàmens sense diccionari, exàmens amb diccionari…), reconeix la seva decepció (cap. 13): “durante mis seis años de Universidad no conozco a ningún profesor que nos hablase nunca en latín o en griego en sus clases o que hiciese algo distinto a explicar temas de gramática y comprobar la traducción de los textos que nos había mandado el día anterior”.

Fou arran de la seva estada a Grècia, treballant a l’Institut Cervantes, que va redescobrir el grec. Al cap d’un any de viure a Atenes, del tot immers en la metodologia comunicativa per a aprendre el grec modern —i de retop sense tenir cap contacte amb el grec clàssic—, el nostre autor s’adona ara, davant d’una edició bilingüe de Plató, que entén el grec antic molt millor que mai (caps. 14-16). Aquesta percepció de la llengua com un unicum en el temps va quedar reblada amb l’experiència viscuda a l’Institut d’Estudis Bizantins l’any següent (cap. 17). Així és com parla d’un professor seu: “Fue al señor Mosjonás al primero a quien yo oí en mi vida leer textos en griego antiguo con esa naturalidad absoluta que solo puede tener quien los entiende a primera vista y sin ninguna dificultad, y también fue el primero a quien escuché citar de memoria continuamente frases y frases y más frases en griego clásico, pasando de una época a otra de su lengua sin el menor esfuerzo ni alarde. ¡Qué diferencia entre estas clases y aquellas sensaciones de gramática y traducción que había recibido en la Universidad! ¿Por qué no había oído nunca a mis profesores de griego en España dar clases así, leyendo y comentando los textos con esa naturalidad, citando de memoria parrafadas de Aristóteles, Ana Comnena o los Evangelios?”.

Un altre pas de rosca: un curs de didàctica d’espanyol a la UIMP. Fou aquí on va aprendre com no s’ha d’ensenyar una llengua i on va descobrir que el mètode de gramàtica-traducció es del tot contraproduent, que no serveix per a aquest fi. Ara començava a comprendre el perquè de la seva incompetència… Però seguidament vindria la preparació d’unes oposicions mitjançant, doncs, un altre mètode, el de la immersió repetitiva que proporciona el Reading Greek (i que també s’adopta per part dels manuals d’Assimil): aquí, per bé que els textos són més senzills que no els clàssics, el mètode pot esdevenir monòton i els seus resultats solen ser més tardans que amb el mètode comunicatiu. Amb tot, elReading Greek el va deixar a punt per a llegir Lísias i aprovar.

A partir del cap. 22 (ja som a meitat del llibre) se centra en la recerca d’una metodologia satisfactòria per a la didàctica de les llengües clàssiques. El nostre professor, acabat d’aprovar unes oposicions, volia aplicar decididament el mètode comunicatiu des del primer dia que entrava a l’aula. Però aquesta era una voluntat per a ell impossible d’assolir: “¿En qué mundo vivía? ¿Es que no me daba cuenta de que para poder impartir clases con el método comunicativo el profesor debe dominar la lengua a un nivel que ni por asomo era el que yo poseía?”.

Al llarg d’aquest camí solitari i dolorós toparà amb Hans Ørberg i el seu mètode: amb aquest tothom (i no només els deixebles que parlen una llengua romànica) pot aprendre no només vocabulari llatí (unes 4000 paraules al primer volum) sinó els continguts gramaticals, de forma deductiva i mitjançant la seva comprensió des del context mateix. Sobre el nivell de competència a assolir amb el mètode d’Ørberg llegim al cap. 25: “El alumno que complete con provecho el primer volumen descubrirà que ya es capaz de leer de forma fluida textos latinos sencillos como los libros narrativos de la Vulgata o alguna crónicas latinas medievales, por ejemplo. El que asimile con éxito los contenidos del segundo volumen puede disfrutar como verdadero lector de cualquier obra de literatura latina”.

L’odissea de Carlos no havia arribat a la seva fi. Hom podrà creure, sobretot després d’haver-se llicenciat en Filologia Clàssica, que una lectura del mètode serà del tot suficient: primer gran error, el de no posar-se a fer els gairebé dos-cents exercicis del llibret adjunt a Familia Romana. Segon error: qui ja sap llatí no s’atura a observar la gradació de continguts gramaticals tan exquisidament disposats. Posar-se a llegir Roma aeterna (el segon volum del mètode) sense haver fet tots els exercitia latina abans, ens condemna al fracàs. Ara, com descobrir aquests errors? Novament era una situació d’impasse, com si es tractés de navegar entre Escil·la i Caribdis (perquè la temptació de fer servir elLingua Latina per ser illustrata com a text de gramàtica i traducció persistia). El capítol que permetrà de reprendre el bon camí és el 29, en què explica la seva coneixença amb Gonzalo Jérez, un jove llicenciat que parla i escriu (fins i tot compon hexàmetres) en llatí amb absoluta soltura: “¿Y como había logrado aquel chico en menos de tres años de estudio autodidacta todo aquello? Simplemente siguiendo el método de Ørberg con absoluto rigor y constancia; tal y como el propio autor lo había concebido; leía cada capítulo un par de veces, lo estudiaba con detenimiento, se aseguraba de haber entendido todo y no dejar ninguna palabra o concepto gramatical en el aire, y luego pasaba a realizar copiándolos a mano en un cuaderno aparte, todos y cada uno de los ejercicios propuestos. Esta labor de hormiguita la había llegado a cabo un par de veces a lo largo de un año y medio, y poco después comenzó con el segundo volumen…”.

Al cap d’un temps, els resultats del mètode són els que s’espera quan s’assoleix una possessió activa de la llengua. En el cap. 30 hi insisteix novament: “En efecto: tal y como me había dicho Gonzalo al realizar de esta forma el Lingua Latina per se Ilustrata la competencia activa del latín parecía despertarse como por arte de magia. El pasar cientos de horas resolviendo ejercicios de gramática activa (similares a los de los Workbooks de cualquier método de inglés) tenía como resultado que, poco a poco, la mente se acostumbrase de tal forma a pensar en latín que, incluso sin haber tenido ni una clase práctica de conversación, el acercarte al final del primer volumen te dabas cuenta de que eras capaz de expresarte en latín con relativa fluidez sobre cualquier tema cotidiano que se te pasase por la cabeza”. A partir d’aquí tot va prendre un nou tomb, i més encara arran de la seva participació en el Circulus Latinus Matritensis (cap. 31) sobre el qual llegim anècdotes ben curioses i que deixen bocabadat a qualsevol.

En tot cas, Carlos Martínez dedica igualment gairebé deu capítols més a analitzar altres mètodes d’aprenentatge, a fer una mica d’història sobre la pronunciació erasmiana (cap. 35), a aprofundir una mica més en les teories del mètode inductiu contextual (que remunten a Jensen i Jespersen) basat en l’imput comprensible, a fer un repàs dels processos que acabaren arraconant l’ensenyament del llatí viu a partir de la reforma humboldtiana (cap. 38) i com aquest ensenyament, malgrat tot, es mantingué en alguns àmbits, com el de l’acadèmia Vivarium Novum que dirigex Luigi Miraglia.  (…)

[Degut a problemes tècnics caldrà que acabeu de llegir la ressenya en aquest post del blog daidalea.blogspot.com.]

 

Trackback a este artículo | Feed on comments to this Post

Deja tu comentario