Pedro Olalla, Historia menor de Grecia, una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Pròleg de Nikos Moschonas. El Acantilado, Quaderns Crema, Barcelona 2012. ISBN 978-84-15277-72-9

L´estiu és, també, temps de llibres i són també ells en part els qui conformen el meu paisatge estival any rere any. De vegades em passa que recordo un estiu pels llibres que he llegit, fins i tot per l´espai (la cambra o el menjador, la terrassa, la platja o el banc davant el mar) on els dits han anat avançant les pàgines tintades del títol triat. Recordaré sens dubte aquest estiu per un parell de lectures que m´han arribat al cor. Una és la del llibre Historia menor de Grecia (El Acantilado, 248, 2012), de l´hel·lenista Pedro Olalla, que compta amb una trajectòria ja molt dilatada en el món de la cultura malgrat s´hagi fet més visible (malauradament) arrel de la crisi grega pel seu discurs transparent i contundent sobre l´estat de deriva que pateix el país hel·lè. M´ha semblat un llibre extraordinari i emocionant per la seva manera de plantejar la Història amb majúscula i per la seva qualitat literària. Els 126 capitulets que conformen el text final trenen una mena de mosaic en què cada escrit esdevé una tessel·la sense la qual el tot de la història d´una civilització perdria part –encara que petita, però no per això no menys important- de la seva identitat. Són fragments de plenitud històrica protagonitzats per éssers humans –grecs i no grecs- que han aportat el seu gra de sorra i la seva mirada singular en la construcció d´aquest potentíssim far que encara ens il·lumina exemplarment. De menor, per tant, no en té res tot i que és cert que quan parlem d´Història sovint pensem en relats èpics i col·lectius quan no de cronologies i en el devenir de reis, d´emperadors o de moviments socials que eclipsen moments transcendents i íntims probablement més importants des d´un punt de vista humà. Un Homer avançant sobre les roques a les costes de Jònia imaginant la Ilíada, la bondat fraternal d´Hesíode, inspirat per les Muses, la decisió d´Herodot d´escriure no ja de déus ni d´herois, sinó sobre tots els homes sense distinció o un jove Ciceró enamorat ja de la filosofia i de la paraula són alguns d´aquests moments “estel·lars i heroics” reals sens dubte però gairebé sempre amagats sota les aigües desfermades dels Grans Esdeveniments que Pedro Olalla ens rescata per recordar-nos que “el fi de la història és ajudar a millorar el món”. Aquesta visió humanista em sembla ara mateix més necessària que mai i la lectura d´aquest llibre, imprescindible.

Jordi Rincón Ribes

http://vaixelldodisseu.blogspot.com.es/

Historia menor de Grecia

El recientemente aparecido volumen de la Dra. Esteban Santos (226 páginas más un cuadernillo interior de 36 páginas con 98 ilustraciones a color), tan ameno y didáctico como los anteriores aparecidos en la misma editorial, se centra en el estudio mitográfico e iconográfico de los dioses olímpicos, pertenecientes tanto a la primera generación (Hestia, Demeter, Hera, Hades, Posidón y Zeus) como a la segunda (Atenea, Apolo, Ártemis, Afrodita, Hermes, Area, Hefesto y Dioniso), describiendo con claridad los atributos que les caracterizan y comentando las escenas en que aparecen representados, que son muy numerosas (incluso para la poco antropomorfa Hestia) y bien elegidas.  Dos cuadros genealógicos abren la obra, y un útil cuadro sinóptico recopilatorio de dioses y atributos aparece en el apéndice, antes de la bibliografía final.

De nuevo es, como corresponde a buena filóloga, punto de partida de la exposición la aparición de los dioses olímpicos en las fuentes literarias: Homero, Hesíodo, algunos Himnos Homéricos, Píndaro, Baquílides, Safo, Solón, Esquilo, Sófocles, Eurípides, Aristófanes, Calímaco, Apolonio de Rodas, Teócrito, los Himnos Órficos y Luciano.  Esta primera parte del libro se convierte, a su vez,  en un excelente resumen de parte de la  literatura griega para alumnos y lectores aficionados a la cultura y el arte de la antigua Grecia.

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d’Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d’acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! …. De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l’any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Atelê poiémata 1918-1932.»

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L’edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s’imposa en el record. De fet, l’últim alè de Kavafis va ser motiu d’una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»…) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d’Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l’enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d’ànima seguint la sinuositat d’un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l’avorriment d’Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic…). Els temes d’aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l’emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l’atansen a un theîos anér); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l’itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L’amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l’Alexandria al segle VII o l’epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m’encamino vers l’Hades plorant. / Allí m’estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, fent que Ulisses, enyorant les aventures passades, es torni a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d’una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, “Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna”, Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat “la seva casa pairal” per “el seu casal patern” en nostrar tò patrikòn tou dôma).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d’aquest corpus de poemes, feta pel mestre d’Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L’edició d’Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l’enhorabona!

Ramon Torné i Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

Ludvig Holberg, El viatge a sota terra de Niels Klim. Traducció del llatí de Vicenç Reglà. Martorell, Adesiara, col·lecció «d’ací i d’allà» núm. 21, 2011. 309 pàgs. (ISBN 978-84-92405-38-1)

Que el pare de la literatura danesa, el baró de Holberg, escrivís una novel·la en llatí i en plena Il·lustració, no pot deixar ningú indiferent. Que aquesta novel·la és plena de reminiscències d’autors clàssics (Ovidi en gran nombre, però també Petroni, Virgili i Juvenal) recreats en una bella prosa que vessa imaginació i fantasia de manera contínua, i que fueteja irònicament la societat falsa i enganyadora de la que fuig el nostre protagonista, tampoc no ens ha de fer romandre displicents. És que, posats a fer mesura, l’Iter subterraneum de Holberg fa la balançada davant el Candide de Voltaire. I fins em sembla que és un llibre amb molt més nervi i ironia —potser tanta ironia, en alguns passatges, com la que hi ha en Els papers pòstums del Club Pickwick. Cal reclamar, per a Holberg, un lloc entre els humanistes polifacètics, d’una facilitat notable per al sarcasme però a la vegada d’una formació en les ciències humanes de l’època realment envejable.

Niels Klim, un filòsof doblat de teòleg, prim de ventre i delerós de fer proeses que li obrin la porta a una vida com la dels prohoms de la seva vil·la natal, va a raure, fruit d’un accident, al centre de la terra. Ara bé, resulta que la terra és buida per dins fins al punt de trobar-se davant un altre sol i uns planetes que giren a la seva òrbita. Niels Klim cau damunt un d’aquests planetes, Nazar, i la descripció de l’estil de vida —naturalment utòpic— dels potuans li permet d’elaborar una ferotge sàtira que contraposarà, talment com si fes servir un espill deforme, dos estils de vida ben diferents posant davant del lector un poble que estima l’agricultura, la igualtat, la saviesa i la llibertat sota el ceptre d’un rei estimat pels seus súbdits. Al llarg dels seu viatge, a més, el nostre protagonista trobarà éssers de tota mena: micos xerraires i petulants, habitants de països que no saben què és el patiment (i que viuen una existència monòtona), homes esclaus de dones, pobles sempre ditxosos o malaurats, homes sense cap o els habitants del païs del gel. Quan finalment Niels Klim arriba a ser coronat rei es desencadena una guerra entre les nacions… Deixem-ho, però, en aquest punt.

En tractar-se de literatura utòpica és evident que no s’hi troba a faltar la presència —més o menys velada— de tot el magisteri clàssic i modern sobre teories polítiques diverses. Però el fet és que Holberg equitxa contínuament les seves peripècies amb anècdotes, dites i personatges que no ens han de resultar pas llunyans. Llegim aquest breu exemple del cap. XI, «Navigatio in terras paradoxas», en traducció (pàg. 202):

La llengua que parlaven [les sirenes] s’assemblava al martinià, fins al punt que alguns mariners s’hi van poder comunicar sense intèrpret. Una d’elles, havent-li donat un tros de carn que m’havia demanat, em va mirar amb més atenció i va exclamar:
«Heroi, vés-te’n! Tu dominaràs sobre tots els països![1]»
Tanmateix, em vaig limitar a somriure davant aquesta profecia, com si fos una vana adulació, encara que els mariners van afirmar seriosament que les sirenes s’equivocaven molt poques vegades en les seves prediccions. Per fi, després de vuit dies de navegació, vam albirar la terra que els mariners anomenen Picardània. Mentre entràvem al port, volava al voltant nostre una garsa, que em van assegurar que era l’inspector general de duanes, una persona certament molt important. Amb prou feines vaig contenir el riure quan vaig sentir que una garsa ocupava un càrrec de tanta responsabilitat i quan vaig veure que el secretari del tresor

«recorria l’aire pur amb plomes sublims i lliurava el seu cos al vol eteri»[2].

El viatge a sota terra de Niels Klim s’havia traduït normalment a partir de la versió francesa que, al seu torn, ho era de la traducció danesa. Abunden —sap greu dir-ho— en moltes de les edicions més o menys corrents, les omissions. Però no és aquest el cas de la traducció catalana que ha publicat l’editorial Adesiara. En aquesta escaiença, doncs, cal felicitar el seu torsimany, Vicenç Reglà, pel seu treball verament exquisit, encertat i pulcre. Tant de bo el llibre assoleixi novament un èxit no menor al que va tenir entre el públic del seu temps.

Quan a l’edició llatina del text, la canònica i més a l’abast és la que va preparar Karl W. Elberling i publicada a Copenhagen el 1866: una autèntica mostra d’erudició en compulsar passatges d’autors, tant clàssics com més moderns, en què Holberg s’havia inspirat. Com que a Googlebooks van duplicar l’escaneig d’algunes pàgines (fins i tot hi ha parts triplicades, sobretot al pròleg) m’he permès la llicència de penjar un PDF amb el text endreçat i llest per a una lectura còmoda.

[1] Cf. Virgili, Eneida III, 97.
[2] Cf. J. Biderman, Utopia, III, 4.

Ramon Torné i Teixidó

Ressenya disponible també en el blog http://daidalea.blogspot.com.

El esquema seguido permite abarcar todos los episodios desarrollados en la Teogonía, que llevan desde el oscuro origen del mundo al gobierno instaurado por Zeus:
I. Divinidades primigenias: Caos, Gea -incluyendo la Gigantomaquia y el nacimiento de Erictonio-, Eros, Noche -y sus hijos Tánato, Hipno, Eris, Némesis, las Moiras, las Keres y las Hespérides-, Érebo, Día, Éter, Titanes, Cíclopes, Hecatónquiros, castración de Urano, Erinis, Gigantes, Ninfas Melias, Afrodita, Ponto y sus descendientes -Nereo, las Nereidas, Taumante -padre, por su parte, de las Harpías-, Euribia, Forcis y Ceto y su monstruosa descendencia: Grayas, Gorgonas, Crisaor, Pegaso, Gerión, Equidna, Orto, Cerbero, Hidra de Lerna, Quimera, Esfinge y León de Nemea.
II. Descendientes de los Titanes y Titánides, Océano, Ceo, Crío, Hiperión, Jápeto, Crono, Tea, Rea, Temis, Mnemósine, Febe y Tetis. Además de Oceánidas y Oceánides, Helio, Selene y Bóreas, destacan, especialmente, Hécate, Atlante, Prometeo -y, a propósito de él, cómo no, la creación de Pandora- y los hijos de Crono y Rea, incluyendo el destronamiento de Crono, la Titanomaquia y la Tifonomaquia, y el fin de la sucesión cuando Zeus, padre ya de Temis, las Horas y las Musas, se traga a Metis y da a luz, de su cabeza, a Atenea.

De tan gran número de divinidades, muchas no antropomórficas en sus orígenes, sino abstractas o elementos de la naturaleza, y, por ello, escasamente representados en las artes plásticas, la Dra. Esteban selecciona imágenes y las relaciona con los correspondientes pasajes de la Teogonía, citando, cuando son relevantes, otras fuentes literarias que ayudan a su comprensión.
La bibliografía recogida al final de la obra, invita a seguir profundizando en temas iconográficos que tanto interés suscitan en especialistas y amantes, en general, de la mitología y cultura griegas, a quienes está destinada.

M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3

Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació… segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància… hom queda agradablement sorprès en veureauctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

Ramon Torné Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

La obra presenta una breve pero intensa introducción que traza diacrónicamente una visión general de la evolución y uso del mito clásico a lo largo de la historia, al mismo tiempo que apunta los inicios, fundamentos y evolución de la iconografía. Llena de citas y referencias para ejemplificar la explicación, el autor consigue elaborar en apenas cuatro páginas, con pinceladas precisas, un rápido y certero cuadro de la utilización de la mitología grecolatina cuando los hombres dejaron de creer en sus dioses.

El cuerpo central de la obra está organizado en diez grandes apartados: “Primeras divinidades”, “Dioses olímpicos”, “Otras divinidades”, “Divinidades colectivas”, “Los grandes condenados”, “Héroes guerreros y aventureros”, “Héroes trágicos”, “Otras figuras de la mitología”, “Leyenda romana” y “Personajes históricos”. Estos diez apartados se estructuran en forma de tablas en las que se recogen el nombre de dios o héroe, los episodios más importantes de su relato mítico, sus atributos, sus representaciones más comunes y, en ocasiones, sus funciones. Para el alumno puede ser un buen instrumento de acceso rápido a un conocimiento particular relacionado con la obra de arte, en tanto en cuanto permite identificar el atributo u objeto directamente relacionado con un personaje así como la representación más frecuente de los diversos episodios del mito.

Particularmente interesantes resultan, sin embargo, para el lector más versado en la mitología, los cuatro apéndices finales: “Mitología y mundo de ultratumba. Iconografía funeraria en el arte clásico”, “Paganismo y cristianismo. Iconografía de una apropiación”, “De la Lujuria al Amor o el renacimiento de Venus” e “Iconografía clásica y Estado moderno”. Cuatro apéndices, relacionados también diacrónicamente (Clasicismo, Edad Media, Renacimiento y Barroco) que aportan, a través del Amor y la Muerte, de la Religión y el Estado, un análisis de la contextualización de la obra de arte y la mitología contenida en ella, es decir, de la significación de la obra, del mensaje que la obra de arte lanza al espectador a través del lenguaje mítico y de la motivación del encargo por parte del comitente. Para, en palabras del autor, “pasar de la historia del mito a la historia del arte”.

Juan Carmona Muela es autor de otras obras sobre iconografía: Iconografía cristiana. Guía básica para estudiantes e Iconografía de los santos, ambas editadas también por Akal.

Novela juvenil que resulta interesante en primer lugar por intentar traer a nuestros días el mundo clásico en general y la tragedia griega en particular.  El detonante de la obra es una copia de la máscara de Agamenón traída como regalo desde Grecia a Juan, el adolescente protagonista. La máscara y unas palabras dichas en griego parecen desencadenar una maldición por la cual los diversos familiares del muchacho adoptan el rol de los distintos protagonistas de la trilogía de Esquilo, La Orestía, y desarrollan un comportamiento similar al de los personajes de las dos primeras obras de la trilogía, Agamenón y Coéforos.

La ambientación en una familia plenamente mediterránea, amplia, compuesta por tíos y tías no siempre unidos por los lazos de sangre sino por los de la costumbre, parejas, abuelos, amigos y vecinos varios, incluida una taxista macarra, sirve de apoyo al reparto de papeles de la tragedia traspuesta al mundo real. La obra teje un argumento lleno de simbolismo en los personajes contemporáneos que son el trasunto de los distintos elementos humanos y divinos míticos de la trilogía esquilea -no exento el cruce de relaciones de una mirada freudiana-: las Parcas o Moiras que hilan, el oráculo, el dios Apolo, Agamenón, Casandra, Clitemnestra y Egisto, Ifigenia, Orestes y Electra, etc.  

Pero además de las continuas menciones a la obra de Esquilo, a la ciudad de Micenas y al mito de la casa de Atreo, que ya por sí solas la hacen agradable, destaca el uso del griego moderno en algunas frases de la familia griega invitada. Escritas en cursiva con grafía latina, permiten acercar el sonido del griego moderno a los lectores y ayudan a transmitir la idea del griego como idioma vivo. Se alterna el uso del griego moderno con versos y frases en griego antiguo, lo que permite trabajar la evolución de la lengua a lo largo de los siglos.

En otro orden de cosas, la obra trabaja, entremezclados, distintos contenidos transversales: por una parte, la valoración del interés que el mundo clásico puede suscitar en un adolescente con ansias de saber, en un chico que se distingue de “la normalidad” entendida en términos de frecuencia: amante de la lectura y de los clásicos, con ganas de divertirse (playa y piscina), pero también con sus complejos e inseguridades (está un poco gordito) y con sus pulsiones ocultas (el despertar del erotismo y del enamoramiento), que los adultos ven con la condescendencia que otorga la experiencia. Se trabajan valores a desarrollar y potenciar como el respeto a los ancianos como depositarios de la sabiduría de la vida, la hospitalidad para con el extranjero, o la observación, el análisis y la deducción como mecanismos de resolución de problemas. Trata también aspectos más controvertidos de la conducta y el pensamiento humanos, controvertidos en el sentido de que, desgraciadamente, aún se ven estigmatizados en nuestra sociedad: la homosexualidad, el nudismo o la defensa (velada) de la laicidad en el devenir humano, aspectos que la obra deja caer, a veces abierta, a veces subliminalmente, para quien sepa recogerlos.

En definitiva, la obra contiene, en un lenguaje accesible, los elementos que pueden hacerla agradable para un público adolescente (misterio, aventuras y primeros amores, toques de humor) y que nos pueden permitir a los profesores de secundaria y Bachillerato trabajar con los alumnos el mundo clásico y la tragedia griega desde un enfoque constructivo y actual, partiendo de la identificación del alumno con el protagonista, y contribuir a desarrollar su acercamiento a la vida adulta y la afirmación de su personalidad mediante sus actos.

Tras la caída de Troya, para los combatientes griegos comienzan los regresos a sus respectivas patrias. El más amargo de todos es, sin duda, el de Agamenón, miembro  de la cuarta generación de una familia en la que los crímenes más atroces se suceden unos a otros, sin respetar parentesco alguno: esposos, padres, hijos, hermanos,  primos, tíos. En una espiral de venganzas, las maldiciones se van encadenando: la de Mírtilo hacia Pélope, la de Pélope hacia Atreo y Tiestes, las Erinias que persiguen a Orestes azuzadas por Clitemestra…

En esta obra, Iconografía de la mitología griega. El ciclo troyano IV: El regreso de Agamenón (historia de una familia sangrienta, Editorial Dhyana Arte, Madrid 2010 (134 págs. más un cuadernillo central de 37 páginas con fotografías en color), Alicia Esteban proporciona, con la concisa prosa que le caracteriza, una amplísima información sobre los textos literarios que son fuentes para el estudio iconográfico de los mitos relacionados con la familia de Agamenón. No hay horror que se haya escapado a su representación plástica, y la autora nos los presenta ordenados y bien comentados.

A la primera generación pertenece Tántalo, ingrato con los dioses y castigado a sufrir tormento eterno (en relación a su castigo, se examinan imágenes que exhiben un amplio muestrario de habitantes del Hades, así como el castigo sufrido por su hija Níobe, con hermosísimas imágenes de su conversión en piedra). La segunda generación es la de Pélope, despedazado por su padre, resucitado por Zeus, amado por Posidón, maldito por Mírtilo tras la colaboración que había prestado en la traicionera muerte de Enómao, y maldecidor, a su vez, según algunas versiones de sus propios hijos, Agamenón y Egisto, por el asesinato de su hermanastro Crisipo; a la tercera generación pertenecen Atreo y Tiestes, enfrentados por el poder: ante nuestros ojos se suceden, de forma gráfica, la seducción de Aérope, la matanza de los hijos de Tiestes, la violación de Pelopia por obra de su propio padre, (Tiestes), la exposición del niño que nace, Egisto, el suicidio de Pelopia, el asesinato de Atreo y la ascensión al poder de Tiestes. La cuarta generación es la de Agamenón, de la que se muestran imágenes relacionadas con el rapto de Orestes por Télefo, el sacrificio de Ifigenía, su relación con Criseida, Briseida y Casandra (junto a la violación de ésta por parte de Ayante, hijo de Oileo, y la muerte que se había profetizado), la votación sobre el receptor de las armas de Aquiles y el pérfido asesinato a manos de Egisto y Clitemestra, su esposa; a Menelao, hermano de Agamenón, lo vemos en ocasión de sus nupcias con Helena y cuando la recupera tras la caída de Troya, además de en combate singular con Paris; Clitemestra ocupa, como es de esperar, un apartado propio como madre impotente ante el sacrificio de su hija mayor, Ifigenía, al que asiste en compañía del pequeño Orestes, como  colaboradora o asesina de Agamenón y Casandra, como madre caída a manos de su propio hijo y como espíritu vengador que no deja dormir a las Erinias.  Orestes, Electra e Ifigenía son los representantes más destacados de la quinta generación de los Atridas: el apartado referido a Orestes lo muestra con ocasión del fallido rapto que intentó Télefo, el reencuentro con su hermana Electra en sus varias versiones, el terrible matricidio, el asesinato de Egisto, su locura según Esquilo en Euménides, el reencuentro con Ifigenía en la tierra de losTauros y el asesinato de Neoptólemo, marido de su antigua prometida y prima, Hermíone, la hija de Helena y Menelao; a Ifigenía la vemos en calidad de víctima sacrificial en Áulide y como sacerdotisa en la Táurica; a Electra,ante la tumba de Agamenón, entre Orestes y Pílades, o incitando al asesinato de Clitemestra.

En este nueva entrega sobre la iconografía del ciclo troyano se pueden encontrar referencias a numerosos personajes relacionados de una manera más o menos directa con los miembros más destacados de tan infausta familia: Aquiles, Diomedes, Tersites, Polimestor, Taltibio, Teano, Sísifo, Ixión, Cerbero, Orfeo, Eneas… así como una orientación bibliográfica final de gran utilidad para el lector.