L'expressió «L'Odissea d'en Jané» no és pas meva: així de clar i contundent va ser Carles Miralles en el moment de definir aquest llibre, verament deliciós, durant la seva presentació, el mes passat, al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Es tracta de l’Odissea, cert, però no tant la d’Homer —molt més complexa i, malgrat tot, sempre arcaica— com l'acurada redacció d’un escriptor doblat de lingüista, Albert Jané, que sap fer-se proper al gran públic —més encara al públic jove, cosa molt meritòria—, i que és un expert reconegudíssim a adaptar obres de la literatura universal als lectors que per primera vegada s'inicien en les beceroles de llibres cabdals. Tenim, doncs, l'Odissea d'en Jané. Ha estat un encert, sí, per part de l'Editorial Combel incloure aquest gran clàssic entre els primers títols de la seva col·lecció «L'hora dels Clàssics», un projecte que dirigeix Noemí Mercadé i que va prenent forma cada dia amb treballs més exigents i millors resultats.

És veritat que hi ha també altres adaptacions: i és una llàstima que la que va fer Carles Riba, no del tot acabada i publicada a Proa, ja no es trobi a les llibreries. També hi ha la versió resumida d'aquesta epopeia publicada per Edicions 3 i 4, però cal reconèixer que no és de la mateixa qualitat. Més recents són l'adaptació de Margalida Capellà, publicada a Teide i el llibre de R. Sutcliff, per Vicens Vives, i que porten el mateix títol, «Les aventures d'Ulisses». Ambdós llibres ofereixen una gran quantitat d'informació, el seu relat és d'una qualitat indiscutible i són realment profitosos per a la docència, encara que a nivells diferents.

Quines podríem dir que són les qualitats més destacables de l'Odissea homèrica que presenta el relat d'Albert Jané? En primer lloc, cal assenyalar-ne la seva fidelitat a la bellesa de l'Odissea original. En Jané procura mantenir l'elevació de to però amb un equilibri que procura que aquesta adaptació continuï sent una obra «homèrica», com si ens vulgués iniciar sense sobtar-nos al llenguatge sacre i d'adjectivació difícil, peculiar, única d'Homer. El llibre no es vol posar al lloc d'Homer sinó que ens el vol apropar. Jané vol ser-ne un modest intermediari, conscient que una prosa llisquívola i àgil captiva el lector d'avui de la mateixa manera que l'antic hexàmetre heroic encaptivava els oïdors del poema d'antany. A més, l'opció de presentar les aventures d'Ulisses per ordre (i no a través del relleu narratiu de l'original) ha semblat el més convenient pensant sempre en el públic al que va dirigit el llibre. Llegim, com a tast, aquest passatge en què Ulisses explica davant dels feacis i la seva reina Arete les seves penúries (p. 93):

«—He passat tantes penalitats, noble regina, que no acabaria mai si te les havia d’explicar totes. Et diré només que he passat set anys de la meva vida a l’illa Ogígia, enllà d’enllà del mar, enmig del salobre, habitada per la filla d’Atlas ample d’espatlles, l’astuta i trenabonica Calipso, terrible i solitària, amb qui els déus no volen tractes. Per un voler de Zeus, la meva nau va ser esberlada per un llamp, i l’horrible mort només em va estalviar a mi, que, aferrat a un pal de la nau, vaig poder arribar fins a la costa de l’illa d’aquella nimfa fatídica. Després d’aquells set anys de captiveri, obeint les ordres dels déus, la nimfa em va permetre d’anar-me’n dalt d’un rai, però de nou el terrible rancuniós Posidó em va privar d’arribar a la terra dels meus. El meu rai també va ser trinxat per la fúria dels vents desfermats. I va ser nedant que vaig poder arribar a aquesta illa, sense força ni esperit, amb el cor adolorit. Em vaig fer un pobre jaç amb fulles seques, a recer d’un parell d’arbrets bessons, fins que em va despertar un esclat de rialles. Eren les serventes de la teva filla, que havien anat al riu a fer bugada, i que, havent dinat, jugaven vora un gorg. Entre elles, la teva filla semblava talment una deessa. Li vaig explicar les meves desventures i li vaig suplicar que em volgués ajudar. Plena de seny, va fer que em rentessin al riu, em va donar pa en abundor i vi ple de foc, i també aquesta roba, amb què vaig poder cobrir la meva trista nuditat.»

Són de remarcar, enmig de la seva elegant prosa, expressions més poètiques i un tant fora del comú: «enllà d’enllà del mar», «l’astuta i trenabonica Calipso», «vents desfermats», «vi ple de foc» o l'inequívocament ausiasmarquià «plena de seny».

Seria entretingut veure com en determinades ocasions hi ha un homenatge —auster, però— a l'Odissea de Riba en el sentit que en reprodueix alguns epítets (així hem llegit, per exemple, el compost «trenabonica»). Potser un moment força interessant per a veure-ho sigui la paràfrasi que Albert Jané fa del discurs d'Ulisses davant Nausica (Odissea, VI, 149 ss.). Ho podem llegir, de primer, en la versió ribiana:

«—Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?
Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo.
Si, però, els mortal, de les que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare,
i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre
deu escalfar-se’ls el cor per amor de tu d’alegria
quan et miren com entres, plançó florit, a la dansa.
I més feliç que ningú en la seva ànima, l’home que faci
la balançada pels dons i a casa seva t’endugui.
No, jo mai no he vist amb mos ulls un mortal que et retiri,
home ni dona, que em ve esbalaïment de mirar-te.
A Delos, sí, una vegada, al costat de l’ara d’Apol·lo,
vaig veure un tany de palmera novell que així s’emfilava.
Car també hi vaig anar, i un estol de poble em seguia,
en el viatge que havia de dur-me tan males angoixes.
I com, mirant-lo, em vaig quedà’ esbalaït una estona,
car mai no havia brollat una tija del sòl com aquella,
ara, dona, t’admiro i em quedo parat; i m’esvera
de tocar-te els genolls. I és cruel la pena que passo.
Ah, en el dia vintè, vaig fugir de l’estesa vinosa;
tot aquest temps l’onada m’ha dut, i les folles tempestes,
des de l’illa d’Ogígia; i aquí m’ha llançat ara un numen,
per sofrir-hi nous mals; car jo no espero que cessin,
no, que els déus abans me n’acompliran a balquena.
Ah, regina, apiada’t! Després de tantes misèries,
ets la primera a qui vinc; i no conec cap dels altres
homes que aquesta ciutat i aquest terrer posseeixen.
Mostra’m la vila i vulgues donar-me un parrac per cobrir-me,
si és que, venint, portaves algun embolcall per les teles.
I a tu et donin els déus tot allò que pensant-hi desitges!
Un marit i una casa i la bona avinença t’atorguin,
car no hi ha al món, val a dir, una cosa més forta i més bella
que si marit i muller es governen amb cors que s’avenen:
és una pena gran per qui els vol mal, i una joia
per qui els vol bé; i qui millor s’ho saben, són ells mateixos.»

Encara que una mica llarg, crec que ha valgut la pena copiar la versió. I així és com ho ha explicat, simplificant-ho curosament i eficaç, en Jané (p. 83):

«El prudent Ulisses no va gosar acostar-se a la princesa Nausica, per abraçar-li els genolls, com a signe habitual d submissió, per la temença d'irritar-la o esporuguir-la. I es va estimar més, de lluny estant, d'adreçar-li una súplica amb paraules falagueres i astutes:

—M’inclino humilment davant teu, però no sé pas si ets una deessa immortal o bé una dona. Si ets una deessa, de les que l’ample cel posseeixen, per la teva bellesa i la teva majestat jo et comparo a la divina Àrtemis, filla de Zeus poderós. Però si ets una de les dones mortals que viuen a la terra, venturosos tres vegades el teu pare i la teva mare, i feliços tres cops els teus germans, perquè el cor se’ls deu omplir d’alegria quan et veuen entrar, com una garba de flors, a la dansa. I encara més venturós i feliç que tots, aquell que un dia aconsegueixi de ser el teu marit, perquè els meus ulls no han vist mai una criatura que sigui capaç d’enlluernar talment com tu enlluernes el dia. Les meves sofrences m’indueixen a abraçar-te els genolls, perquè vulguis tenir pietat de mi, però la por em priva de fer-ho. Ahir, que era el darrer dels vint dies que he sofert els flagells més cruels, em vaig poder escapar dels perills de la mar, i avui, temorós encara que els déus vulguin allargar el meu suplici, et trobo a tu, regina, la primera persona a qui puc demanar que s’apiadi de mi. Solament et demano que em diguis on és la ciutat que senyoreja aquesta terra, i que em donis un parrac amb què pugui cobrir la meva nuditat i, així mateix, una mica de pa, car les meves forces ja han arribat a la seva fi.»

Seria agosarat afirmar que l'Odissea d'en Jané té una intencionalitat clara de permanència? M'inclino a pensar que sí. Tant de bo, doncs, es llegeixi i hom en gaudeixi.

Per altra part, hi ha tot un seguit d'il·lustracions, a càrrec de Pep Montserrat, també de gran qualitat. Són il·lustracions que contenen, així mateix, un ric simbolisme: la soledat de Calipso, els pretendents rapinyaires sota la forma d'unes garses, el Ciclop amb la seva barba blava com el mar perquè era fill de Posidó, les sirenes sanguinàries en un mar tot vermell… El llibre bé s'ho valia.

(Atenció perquè l'editorial Combel també ha publicat la versió en castellà del llibre, a càrrec de Rafa Mammos: si estem convençuts que cal començar a estudiar llatí i cultura clàssica des dels dotze anys, d'eines no en falten!)

Ramon Torné i Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com) 

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom. 

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

Este Léxico (Griego-Español) de frecuencias del Evangelio de Lucas ha sido elaborado para que sirva de ayuda a los alumnos de Griego de I.E.S. en el Bachillerato de Humanidades que se enfrentan a la traducción de este texto neotestamentario (en Andalucía es uno de los autores que se preparan para la PAU). Al mismo tiempo se brinda al profesorado de Griego, que acompaña a dicho alumnado en esa tarea, pudiendo ser muy útil también para todos aquellos que accedan al estudio del griego en el que Lucas escribe su Evangelio.

    Se han incluido paralelos entre el vocabulario griego y castellano, pues el recurso de las etimologías ayudará a los alumnos a aprender el léxico usado con más frecuencia por Lucas, así como a enriquecer su léxico castellano.

  Ofrece también distintas listas de palabras, clasificadas por categorías gramaticales y  por grupos de palabras con un elemento común, varios cuadros de las preposiciones y de los temas de verbos usados con más  frecuencia en el Evangelio de Lucas,  así como diversos índices: de nombres propios,  de gentilicios y  de palabras derivadas, para culminar con un índice alfabético general.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

El llibre que presentem és fruit d’una estreta col·laboració i, a la vegada, d’una madura experiència docent en la matèria per part dels seus autors. Dividit en dotze unitats didàctiques, cadascuna desgrana els continguts propis del programa oficial als quals s’afegeixen uns monogràfics de gran interès i amenitat (Pompeia i Herculà, la guerra de Troia, el dret romà, la dona, l’etimologia, la Biblioteca d’Alexandria…). Cada unitat incorpora també dos apartats més: “l’empremta del passat” i “deixem parlar els clàssics”. En “l’empremta del passat” se’ns detallen els sistemes polítics de l’antiguitat, la moneda, els espectacles de masses, els noms de persona, els Jocs Olímpics, la vigència de la medicina antiga… tot un seguit d’aspectes, per tant, que per la seva vigència no poden restar ignorats. La importància, mai declinada, dels temes clàssics en el cinema és motiu també de tres suplements en diferents unitats. L’apartat “deixem parlar els clàssics” incorpora una exquisida antologia de textos molt ben traduïts i amb pautes per a relacionar-los amb la realitat dels alumnes: passatges d’historiadors (Heròdot i Cèsar), reflexions de Sèneca sobre l’esclavatge, el diàleg que manté Sòcrates amb Protàgoras sobre l’educació, l’origen de la llengua, el mite d’Èdip, Aristòtil parlant de la bellesa i la imitació, exemples selectes de lírics arcaics, el meravellós mite de la caverna de Plató, la sàtira de Juvenal… Un món magníficament presentat als joves del segle XXI que aniran descobrint, assaborint i treballant amb un seguit d’activitats i exercicis perfectament pautats, que també preveuen activitats de reforç. El llibre, per tant, ens sembla del tot aconsellable en aquesta nova etapa educativa de l’Educació Secundària, vist el seu òptim nivell científic i l’excel·lent formulació didàctica, fets que permetran assolir perfectament els seus objectius.

Ramon Torné Texidó

Sobre Cicerón se han escrito bastantes libros, y también novelas. Quizá muchos recuerden La columna de hierro, la estupenda obra de Taylor Caldwell, posiblemente la mejor recreación de la figura del orador.

Ahora, Robert Harris publica una novela titulada Imperium, que abarca el período comprendido entre el juicio contra Verres y la consecución del consulado por Cicerón. Los acontecimientos se ponen en boca de Tirón, el fiel y eficaz secretario de Marco Tulio.

Harris se ha documentado convenientemente, y sus comentarios históricos o institucionales son acertados y oportunos.

La historia avanza de forma fluida, combinando de manera hábil descripción e intriga. El desarrollo narrativo de la novela muestra que su autor sabe contar una historia y que lo hace de forma amena y sin grandes altibajos. Sin embargo, no se queda el autor en la pura acción sino que intenta profundizar en la persona del protagonista, trazando a lo largo de la novela un retrato creíble.

La novela resulta ser, si no una aportación imprescindible al estudio de la figura de Cicerón, sí una muestra de buena divulgación de una época del final de la República romana.

Maria Rosa Llabrés ha rebut recentment el premi literari Ciutat de Palma de Crítica Literària, el Camilo José Cela 2008, en la seva primera edició, pel seu llibre Robert Graves i el món clàssic (Lleonard Muntaner, editor). Un premi encertat perquè és el primer llibre que estudia a fons la presència de les fonts grecollatines en la dilatada obra de l'escriptor anglès resident a Deià (Mallorca).

La mallorquina Maria Rosa Llabrés és una bona coneixedora del món clàssic i alhora de l'extensa obra de Robert Graves i això li ha permès fer un estudi de conjunt, no sols de les ben conegudes novel·les històriques (Jo Claudi i Claudi, el déu) sinó de tota la seva vasta producció (narrativa, estudis erudits, articles i particularment poesia). A més, la sensibilitat poètica de Maria Rosa Llabrés ha enriquit extraordinàriament aquest llibre.

És tot un encert de l'autora l'haver ordenat el seu treball per obres ja que això permet al lector familiaritzar-se amb el mètode i tècniques de Robert Graves en cadascun dels seus llibres i l'ajuda a comprendre les claus exegètiques de la seva obra, anant seguint el rastre de les fonts grecollatines en què s'inspirà i conformà el seu imaginari.  

Robert Graves, tot i haver estat un autor criticat i poc considerat en el món de la filologia clàssica, ha resultat ser un autor original i universal, un clàssic del segle xx que ha contribuït a la difusió de la cultura grecoromana.

Vegeu a El fil de les clàssiques "Premi ciutat de Palma de Crítica Literària. Robert Graves i el món clàssic, de Maria Rosa Llabrés. Palma, 2006.

Estamos alrededor del año 1000 a.C., las ciudades griegas ven amenazada su supervivencia por la rivalidad con Troya, que controla todas las rutas comerciales, impidiendo así el abastecimiento de les griegos. Entonces, el rapto (o la huida) de Helena, esposa de Menelao y reina de Esparta, perpetrado por Paris, príncipe troyano, se convertirá en la excusa perfecta para empezar un largo conflicto que unirá a los griegos contra el poder de Troya.

En La canción de Troya, McCullough reescribe la epopeya de la caída de Troya des de un punto de vista histórico, pero sin olvidar ningún detalle de la leyenda tradicional. Es decir, McCullough nos relata cómo habría podido ser la mítica guerra de Troya si hubiese acaecido en la realidad tal y como nos es narrada por Homero. Para aumentar el realismo de la novela y hacerla más plausible todavía, cada capítulo es narrado por uno de los protagonistas, cosa que nos permite adentrarnos en la psicología de los personajes y conocer sus sentimientos y impresiones respecto a los hechos que van sucediéndose en el libro. Todos, des del rey Príamo, deslumbrado por la grandeza de Troya; hasta Agamenón, rey de reyes, ansioso por aumentar su poder; pasando por Helena, la seductora causante de la guerra; Héctor, el heroico príncipe troyano; Aquiles, una atormentada máquina de combatir; Ulises, sutil y brillante; y muchos más, aportan su granito de arena a la narración del mítico conflicto.

La canción de Troya es, sin duda alguna, una de las mejores creaciones de McCullough, perfectamente recomendable a todos los aficionados al mundo clásico y especialmente a los amantes de la fantástica epopeya de la guerra de Troya.

Publicado previamente en Hic et nunc.

“El título Señores del Olimpo”, según explicó Javier Negrete, “se debe a que en mi novela no hay un solo señor, Zeus, sino que narro la lucha entre padres e hijos, entre los dioses. Es la lucha por el poder, la lucha por el dominio del Olimpo, donde habitan los dioses griegos, y lugar donde Zeus es el jefe, pero que ve como aparecen una serie de criaturas, como Tifón, que ponen este universo en peligro, y todo esto mezclado con cambios, hacen que Zeus y el resto de dioses se encuentren en dificultades”. Para el ganador del tercer Premio Minotauro, los Dioses Griegos son criaturas fascinantes: poderosos, infantiles, ególatras, egoístas “y por eso, me encantan”. (extraído de aquí).

El clima está cambiando y son muchos los que lo achacan a la impiedad de los hombres, protegidos de Zeus. Pero el rey de los dioses, se enfrenta a sus propios problemas. Los gigantes amenazan con marchar desde el lejano Norte sobre las tierras de los humanos. Éstos, cada vez más numerosos, ponen en peligro la existencia de sátiros, centauros y otras razas antiguas a las que hostigan en sus bosques ancestrales. Por si las intrigas y rencillas entre los mismos dioses fueran pocas, una criatura llamada Tifón, que asegura ser hijo de Cronos, amenaza con convertirse en el nuevo señor del Olimpo.

Como antes que él hicieran Robert Graves, Mary Renault o Valerio Manfredi, Javier Negrete se ha adentrado en el fecundo terreno de la mitología griega y engarza los mitos para crear una novela que es la suma de multitud de registros, desde la narración de aventuras al relato de un viaje a un mundo nebuloso y arcaico en el que los hombres coexistían con los dioses y se veían arrastrados por sus intrigas, sus odios y sus devaneos amorosos. (Texto de la contraportada)

Mi comentario aquí

Valerio Massimo Manfredi, Talos de Esparta, Barcelona, Debolsillo, 1988, 365 páginas.

  Aristarcos, líder de una noble familia espartana, ha tenido un segundo hijo, Talos. Sin embargo, este ha nacido tullido i, como ordena la tradición, debe ser abandonado en el monte Taigeto, al alcance de los lobos. Pero un viejo ilota, miembro del orgulloso pueblo que habitaba las tierras de Esparta antes de caer en la esclavitud, recogerá a Talos y lo educará en las antiguas tradiciones ilotas: un día no muy lejano la profecía se cumplirá y el último rey de los ilotas, Aristodemos, volverá para liberar a su pueblo.
La primera vez que Talos se encuentra con su hermano, Brito, miembro de la élite guerrera espartana, será para defender el honor de la mujer que ama. Pero los dioses les deparan mayores empresas, y ambos lucharán juntos contra los persas que amenazan con invaidir la Hélade. Después de la guerra, Talos aún tendrá una misión que cumplir, la misión por la que fue salvado de morir en las fauces de los lobos del Taigeto.

  Talos de Esparta nos transporta, con más o menos acierto, a la antigua Esparta en la época de las Guerras Médicas. La batalla de las Termópilas, las campañas del diarca Pausanias i la rebelión de los ilotas son hechos históricos que aderezan la acción del libro. No obstante, la novela presenta los defectos comunes en todas las obras de Manfredi (trama demasiado cinematográfica i comercial ―hay que tener en cuenta que Manfredi es una máquina de escribir best-sellers―, "hiperemocionalidad" de los personajes…) i que en algunos casos llega a ser repetitiva i monótona, se trata de un buen libro si lo que queremos es pasar unas horas entretenidas.

Publicado previamente en Hic et nunc.