Poesí­a

De hombres y dioses. Antología de la poesía lírica griega antigua (siglos VII-V a.C.)

Edición bilingüe, con introducciones, texto, traducción y notas de Fernando García Romero, Escolar y Mayo, Madrid, 2015, 328 págs.

Lírica

La presente antología bilingüe griego-español, de la que es autor Fernando García Romero, Catedrático de Filología Griega de la Universidad Complutense de Madrid, tras definir qué es la poesía lírica y precisar los tipos de de composiciones que se deben incluir dentro de tal concepto, realiza una amplia y cuidada selección de poemas y fragmentos de poetas tradicionalmente denominados mélicos, yámbicos y elegíacos cuya vida (con la única posible excepción de Corina) se desarrolló entre la época arcaica y el comienzo de la época clásica , período en el que Grecia experimentó profundos cambios sociopolíticos de los que los poetas fueron testigos e incluso protagonistas, legando por ello a la posteridad su visión  personal sobre los acontecimientos.  También encuentran su lugar en la obra composiciones que pertenecen a la poesía popular y escolios de autor anónimo, imprescindibles para que el lector disfrute de una visión completa de este género literario. Arquíloco, Semónides, Hiponacte, Ananio, Calino, Tirteo, Mimnermo, Solón, Teognis y el Corpus Theognideum y Jenófanes ocupan la primera parte, dedicada al yambo y la elegía; en la segunda, la poesía popular, se suceden canciones infantiles, de guerra, deportivas y “locrias” o de adulterio; en la tercera, consagrada a la lírica monódica, Safo, Alceo, Anacreonte, Íbico y Praxila comparten capítulo con  canciones áticas de banquete, y cierran la obra Alcmán, Estesícoro, Simónides, Píndaro, Baquílides y Corina como representantes de la lírica coral.

Precede a la selección de textos  y su correspondiente y muy cuidada traducción (con notas explicativas cuando son necesarias) una introdución sobre los aspectos más importantes de la vida y obra del autor, acompañados de un comentario global de los poemas o fragmentos recogidos y una bibliografía selecta.

 

 

 

 

Más cerca de Grecia nº 20

Más cerca de Grecia

Acaba de ver la luz  hace pocos días el esperadísimo número 20 de la revista  Más cerca de Grecia (Hablando de Literatura), que reúne una selección representativa de las comunicaciones realizadas  en el marco de los seis seminarios de Literatura Neohelénica que organizó, entre los años 2004 y 2011 y bajo la dirección de la Dra. Penélope Stavrianopúlu, el Departamento de Filología Griega y Lingüística Indoeuropea de la Universidad Complutense de Madrid. En las 39 comunicaciones recogidas en las 492 páginas del volumen, han sido objeto de estudio por parte de especialistas en literatura tardobizantina y neohelénica destacados autores como, entre otros, Várnalis, Papatsonis, Calvos, Kazantzakis, Sikelianós, Elitis, Seferis, Cavadías, Kariotakis, Ritsos, Cavafis y Papadiamandis. Pilar González Serrano, Mariano Villegas y Jesús Taboada forman el Consejo de Redacción de la revista dirigida por Penélope Stavrianopúlu.

El número recién aparecido,  que corresponde a los años 2010- 2013, cierra la primera parte de la larga andadura de una revista que comenzó en 1987 con un monográfico dedicado a la Navidad en Grecia y nos ha acompañado durante 26 largos años a cuantos nos hemos dejado fascinar por la lengua, la literatura y la cultura de la Grecia moderna, cumpliendo con creces el objetivo que ostenta en el título:  llevarnos Más cerca de Grecia.

El 15 de noviembre de 2013 será presentado el volumen que nos ocupa en el Salón de Grados de la Facultad de Filología (edificio A) de la Universidad Complutense de Madrid. La cita es a las 19 horas.

Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d’Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d’acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! …. De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l’any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Atelê poiémata 1918-1932

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L’edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s’imposa en el record. De fet, l’últim alè de Kavafis va ser motiu d’una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»…) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d’Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l’enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d’ànima seguint la sinuositat d’un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l’avorriment d’Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic…). Els temes d’aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l’emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l’atansen a un theîos anér); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l’itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L’amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l’Alexandria al segle VII o l’epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m’encamino vers l’Hades plorant. / Allí m’estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, fent que Ulisses, enyorant les aventures passades, es torni a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d’una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna”, Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat “la seva casa pairal” per “el seu casal patern” en nostrar tò patrikòn tou dôma).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d’aquest corpus de poemes, feta pel mestre d’Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L’edició d’Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l’enhorabona!

Ramon Torné i Teixidó
http://daidalea.blogspot.com


“Les places d’Ulisses” de Vicenç Llorca

De les pròpies mans del poeta Vicenç Llorca he rebut Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), publicat recentment a l’editorial Òmicron. Em crida l’atenció el gruix del volum (541 pàgines), i també la portada: un quadre d’Edward Hopper que m’agrada, intitulat The Long Leg; després m’adono que també dedica a aquest pintor nord-americà un poema central d’Atles d’aigua, “La paret de la llum”.

 

La mar, la sorra, el veler, el blau,  el far, el port són ben presents en l’obra del poeta i viatger Vicenç Llorca, una obra que destil·la la llum mediterrània i un periple odisseic. Al “Sonet de Mayernigg ” que tanca la primera secció de La Pèrdua la figura d’ Ulisses apunta com la metàfora fundacional de la trajectòria de recerca llorquiana:

“Densitat, em celebro en lúdic jorn

_sol místic de l’ocell_ amb la gonella

de savi antic, _Ulisses del retorn_.”

 Tanmateix, em pregunto per què  ha titulat la seva obra completa Les places d’Ulisses? Ell mateix, com acostuma a passar, en dóna la resposta: “Se’m va acudir que es podia titular Les places d’Ulisses -tot inspirant-me en un poema meu de L’amic desert titulat “Les perles d’Ulisses”-, ja que, en certa mesura, les obres d’aquest moment tenen en compte la metàfora homèrica de la vida com a viatge, alhora que proposen un símbol central de la meva poesia: la plaça. Per aquesta raó, Les places d’Ulisses és el títol que he donat també a tot el volum. En certa mesura, he trobat a través de la plaça una manera d’endinsar-me en la complexitat del món, i el desig del món, alhora que ha esdevingut un eix central en la construcció del que anomenava suara una poesia humanista”.

A Les places d’Ulisses,  aplega els vuit títols de poesia que ha fet al llarg de vint-i-cinc anys. Recupera els seus primers poemes de joventut, recollits el 1984 a Miscel·lània-6. Cita de poetes a Santa Coloma de Gramenet, i altres poemes que havien restat inèdits o en un segon pla. Un volum que inclou tota la seva intensa trajectòria poètica fins al moment amb una proposta de periodització així com una introducció on s’exposen les línies mestres del llibre. Respon a un criteri d’evolució cronològica per etapes i, amb bon criteri, s’hi han conservat els pròlegs originals de les edicions. Tots els poemes i tots els llibres apareixen ben etiquetats amb un títol, prou significatiu per no tenir-lo en compte. Tot respon a un pla ben pensat, no hi ha res col·locat a l’atzar:

Comença amb “Els ulls de Telèmac”, poesia escrita entre els catorze i els dinou anys, (el fill que espera l’arribada del pare, Ulisses).

A la primera etapa, Les places d’Ulisses, subtitulada La poesia del ser, que s’estén des del primer llibre en solitari La pèrdua (1987) m’agradaria destacar “Recordare”  pel seu referent platònic de recordar, d’uns ulls que saben veure més enllà de la realitat sensible, amb el poema “Gloriosus est“  i el tòpic horacià del beatus ille, tot passant per Places de mans (1989) i pel seu referent mitològic destacaria “Ciutat d’Orfeu” i , a L’amic desert (1992) els poemes “El cor d’Helena” , “Les perles d’Ulisses” i ”L’educació de Lisis”, tot un cant platònic a l’amistat.

A la segona etapa trobem La passió del geògraf o La poesia del ser-hi. Comença amb Atles d’aigua (1995), un recull de poesies ben reeeixit,  i amb referents presocràtics de l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida i com a senyal que ens marca la ruta. El “Triomf dels mamífers”, l’última part del recull s’obre amb el poema “Odissea”. L’home encara somia la concòrdia i busca els indrets més amagats, les sensacions més fondes. Cel subtil (1999) comença amb aquests mots de Virgili “macte nova virtute puer sic itur ad astra” i es divideix en tres parts, la segona de les quals es retola “Secretum” per Petrarca i la tercera “Arrel del vi”. Els meus ulls es fixen en “Ara pacis” i especialment en els versos finals en què trobem el poeta de Beòcia:

“Amb les imatges dels cants que hem escrit,

refem el tors del present, componem

el sol de Píndar i l’ombra del dia.”

 i en “Ronsard contempla la rosa”  reviu el tòpic del carpe diem. Tanca aquest cicle de deu anys amb Ciutats del vers (2005).

A la tercera etapa Celebració de l’arribadaPoesia del ser-ne apareix l’amor com a força de donació entre les generacions i el desig intens de paternitat. De les criatures més belles (2006) destacaria “ L’espai grec” I i II. Encapçala la segona part De les criatures més belles amb aquests mots de Marc Aureli: “Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat”.

A L’últim nord (2008) la recerca de la desitjada paternitat, l’experiència de l’adopció i tot el viatge per terres russes ha arribat a port amb un nen, petit blat de juny, de nom Vicenç.

A Altres poemes inclou poemes esparsos organitzats pel seu ordre de publicació en revistes i en diverses plataformes. Crida l’atenció pel títol llatí “Laudes Supendam cor tuis aris!”, variació sobre un tema de Baudelaire i “Matemàtica de la turmenta”  per Orfeus…

Acabo de llegir amb molta emoció  l’obra completa d’un poeta humanista, simbolista, entusiasta de la vida, que sap compartir el goig de viure, la bellesa i l’amor, alhora cautelós i reflexiu, emmirallat en Carles Riba i en J.V. Foix, amb forts batecs de  Kavafis i de Maragall i  de pregona influència homèrica. Un poeta català de veu fresca però de sons molt vells, una síntesi perfecta de  tradició i modernitat. Li plau el decasíl·lab i l’alexandrí, així com també l’enneasíl·lab, un vers poc emprat en poesia catalana; en canvi,  poques vegades fa ús del vers lliure.

La poesia de Vicenç Llorca és vital, espacialista (el tema recurrent és el de la plaça, punt de contacte amb l’infinit), de fort simbolisme i pot ser tan llegida en el silenci interior, amb mirada atenta i reposada, com  ser recitada en veu alta i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic  (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de Lisis”).

 Hic et nunc he triat sols els poemes que m’han cridat l’atenció per fer un petit viatge a la recerca de referents clàssics, però us convido a gaudir dels vint-i-cinc anys de poesia de Vicenç Llorca,  tot resseguint la seva evolució, la lectura cronològica en resulta molt atractiva, o triant la temàtica en funció de la vostra necessitat vital, la poesia s’ha de viure, s’ha de sentir no pot ser lectura obligada, ha de ser lectura desitjada i des d’aquí esperem amb il·lusió l’obra llorquiana futura per tal de créixer junts i fer aquest viatge cap a Ítaca o com diu ell en el poema “Sortida” de Cel subtil, en homenatge a Virgili i a Petrarca, musicat per Xavier Baulies, i recitat per Carme Elies :

 ”El que es tracta és de sortir

sempre a les estrelles".

Encara ressona dintre meu  aquest vers heraclità de Llorca: “Ningú no pot escriure la vida dues vegades en la mateixa paraula”.

Vint-i-cinc anys de poesia fan un cercle perfecte que comença en els poemes postadolescents de La pèrdua i es tanca per tornar a començar a L’últim nord i a L’orient d’una perla o Temps d’aigua on cita Carles Riba “¿D’on venim que no fos tornada?” o “¿On tornem, que no fos naixença?”.

Publicat a El Fil de les Clàssiques i a Quadern blau.