Latín

Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico

Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico. Madrid, Círculo Rojo / Áurea Libros, 2013, 136 p. ISBN: 978-84-9030-963-6. (Disponible també en e-book.)

El llibre de Carlos Martínez Aguirre relata en primera persona el seu procés d’aprenentatge del grec i del llatí, un procés en què molts altres professors poden veure’s reflectits. En bona part del llibre segueix un procés lineal cronològic i, a mesura que l’escriu, augmenten els continguts sobre la metodologia del grec i del llatí com a llengües vives.

Ab ovo. Els seus vuit primers capítols fan referència a l’etapa de la seva jovenesa: un primer moment va ser el Colegio Siglo XXI, del que serva un record inoblidable, on va passar la seva infantesa i primera adolescència envoltat d’un ambient molt favorable a l’aprenentatge cooperatiu, respectuós, il·lusionat, fill dels mètodes de Freinet; un segon moment, el seu pas per l’Institut San Isidro també el va marcar en bona manera: aquí va ser on s’emmirallà dels seus professors de grec i de llatí, on tingué lloc el descobriment del món antic i del seu interès per les etimologies (el primer llibre de la disciplina que va comprar fou el Diccionario de helenismos españoles de Crisóstomo Eseverri). El treball a les assignatures de grec i llatí era dur: a més dels nombrosos continguts culturals, llegir i traduir frases era tot plegat una “gimnàstica de l’esperit”. Però, fet i fet, les assignatures del batxillerat el que feien era preparar l’alumne per a la prova de Selectivitat mitjançant la metodologia tradicional d’anàlisi morfosintàctica i traducció.

El seu trànsit per les aules de la Universitat va ser sense pena ni glòria. Potser l’única assignatura on va veure alguna llum i que va crear interrogants en el seu ànim fou la d’Hebreu: d’una banda va percebre que la llengua hebrea era una, i que cal dominar tant l’antiga com la moderna, en segon lloc, en aprendre l’hebreu com una llengua viva, es va adonar que els mètodes gramaticistes a l’ús per a les llengües clàssiques impossibilitaven cap apropament viu a una llengua. Però Carlos Martínez, malgrat les bones notes obtingudes al llarg de la carrera (exàmens sense diccionari, exàmens amb diccionari…), reconeix la seva decepció (cap. 13): “durante mis seis años de Universidad no conozco a ningún profesor que nos hablase nunca en latín o en griego en sus clases o que hiciese algo distinto a explicar temas de gramática y comprobar la traducción de los textos que nos había mandado el día anterior”.

Fou arran de la seva estada a Grècia, treballant a l’Institut Cervantes, que va redescobrir el grec. Al cap d’un any de viure a Atenes, del tot immers en la metodologia comunicativa per a aprendre el grec modern —i de retop sense tenir cap contacte amb el grec clàssic—, el nostre autor s’adona ara, davant d’una edició bilingüe de Plató, que entén el grec antic molt millor que mai (caps. 14-16). Aquesta percepció de la llengua com un unicum en el temps va quedar reblada amb l’experiència viscuda a l’Institut d’Estudis Bizantins l’any següent (cap. 17). Així és com parla d’un professor seu: “Fue al señor Mosjonás al primero a quien yo oí en mi vida leer textos en griego antiguo con esa naturalidad absoluta que solo puede tener quien los entiende a primera vista y sin ninguna dificultad, y también fue el primero a quien escuché citar de memoria continuamente frases y frases y más frases en griego clásico, pasando de una época a otra de su lengua sin el menor esfuerzo ni alarde. ¡Qué diferencia entre estas clases y aquellas sensaciones de gramática y traducción que había recibido en la Universidad! ¿Por qué no había oído nunca a mis profesores de griego en España dar clases así, leyendo y comentando los textos con esa naturalidad, citando de memoria parrafadas de Aristóteles, Ana Comnena o los Evangelios?”.

Un altre pas de rosca: un curs de didàctica d’espanyol a la UIMP. Fou aquí on va aprendre com no s’ha d’ensenyar una llengua i on va descobrir que el mètode de gramàtica-traducció es del tot contraproduent, que no serveix per a aquest fi. Ara començava a comprendre el perquè de la seva incompetència… Però seguidament vindria la preparació d’unes oposicions mitjançant, doncs, un altre mètode, el de la immersió repetitiva que proporciona el Reading Greek (i que també s’adopta per part dels manuals d’Assimil): aquí, per bé que els textos són més senzills que no els clàssics, el mètode pot esdevenir monòton i els seus resultats solen ser més tardans que amb el mètode comunicatiu. Amb tot, elReading Greek el va deixar a punt per a llegir Lísias i aprovar.

A partir del cap. 22 (ja som a meitat del llibre) se centra en la recerca d’una metodologia satisfactòria per a la didàctica de les llengües clàssiques. El nostre professor, acabat d’aprovar unes oposicions, volia aplicar decididament el mètode comunicatiu des del primer dia que entrava a l’aula. Però aquesta era una voluntat per a ell impossible d’assolir: “¿En qué mundo vivía? ¿Es que no me daba cuenta de que para poder impartir clases con el método comunicativo el profesor debe dominar la lengua a un nivel que ni por asomo era el que yo poseía?”.

Al llarg d’aquest camí solitari i dolorós toparà amb Hans Ørberg i el seu mètode: amb aquest tothom (i no només els deixebles que parlen una llengua romànica) pot aprendre no només vocabulari llatí (unes 4000 paraules al primer volum) sinó els continguts gramaticals, de forma deductiva i mitjançant la seva comprensió des del context mateix. Sobre el nivell de competència a assolir amb el mètode d’Ørberg llegim al cap. 25: “El alumno que complete con provecho el primer volumen descubrirà que ya es capaz de leer de forma fluida textos latinos sencillos como los libros narrativos de la Vulgata o alguna crónicas latinas medievales, por ejemplo. El que asimile con éxito los contenidos del segundo volumen puede disfrutar como verdadero lector de cualquier obra de literatura latina”.

L’odissea de Carlos no havia arribat a la seva fi. Hom podrà creure, sobretot després d’haver-se llicenciat en Filologia Clàssica, que una lectura del mètode serà del tot suficient: primer gran error, el de no posar-se a fer els gairebé dos-cents exercicis del llibret adjunt a Familia Romana. Segon error: qui ja sap llatí no s’atura a observar la gradació de continguts gramaticals tan exquisidament disposats. Posar-se a llegir Roma aeterna (el segon volum del mètode) sense haver fet tots els exercitia latina abans, ens condemna al fracàs. Ara, com descobrir aquests errors? Novament era una situació d’impasse, com si es tractés de navegar entre Escil·la i Caribdis (perquè la temptació de fer servir elLingua Latina per ser illustrata com a text de gramàtica i traducció persistia). El capítol que permetrà de reprendre el bon camí és el 29, en què explica la seva coneixença amb Gonzalo Jérez, un jove llicenciat que parla i escriu (fins i tot compon hexàmetres) en llatí amb absoluta soltura: “¿Y como había logrado aquel chico en menos de tres años de estudio autodidacta todo aquello? Simplemente siguiendo el método de Ørberg con absoluto rigor y constancia; tal y como el propio autor lo había concebido; leía cada capítulo un par de veces, lo estudiaba con detenimiento, se aseguraba de haber entendido todo y no dejar ninguna palabra o concepto gramatical en el aire, y luego pasaba a realizar copiándolos a mano en un cuaderno aparte, todos y cada uno de los ejercicios propuestos. Esta labor de hormiguita la había llegado a cabo un par de veces a lo largo de un año y medio, y poco después comenzó con el segundo volumen…”.

Al cap d’un temps, els resultats del mètode són els que s’espera quan s’assoleix una possessió activa de la llengua. En el cap. 30 hi insisteix novament: “En efecto: tal y como me había dicho Gonzalo al realizar de esta forma el Lingua Latina per se Ilustrata la competencia activa del latín parecía despertarse como por arte de magia. El pasar cientos de horas resolviendo ejercicios de gramática activa (similares a los de los Workbooks de cualquier método de inglés) tenía como resultado que, poco a poco, la mente se acostumbrase de tal forma a pensar en latín que, incluso sin haber tenido ni una clase práctica de conversación, el acercarte al final del primer volumen te dabas cuenta de que eras capaz de expresarte en latín con relativa fluidez sobre cualquier tema cotidiano que se te pasase por la cabeza”. A partir d’aquí tot va prendre un nou tomb, i més encara arran de la seva participació en el Circulus Latinus Matritensis (cap. 31) sobre el qual llegim anècdotes ben curioses i que deixen bocabadat a qualsevol.

En tot cas, Carlos Martínez dedica igualment gairebé deu capítols més a analitzar altres mètodes d’aprenentatge, a fer una mica d’història sobre la pronunciació erasmiana (cap. 35), a aprofundir una mica més en les teories del mètode inductiu contextual (que remunten a Jensen i Jespersen) basat en l’imput comprensible, a fer un repàs dels processos que acabaren arraconant l’ensenyament del llatí viu a partir de la reforma humboldtiana (cap. 38) i com aquest ensenyament, malgrat tot, es mantingué en alguns àmbits, com el de l’acadèmia Vivarium Novum que dirigex Luigi Miraglia.  (…)

[Degut a problemes tècnics caldrà que acabeu de llegir la ressenya en aquest post del blog daidalea.blogspot.com.]

 

El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy

M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3

Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació… segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància… hom queda agradablement sorprès en veureauctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

Ramon Torné Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

Juan Carmona Muela, Iconografía clásica. Guía básica para estudiantes. Akal. Madrid, 2008.

Como su propio nombre indica, estamos ante una obra básica destinada a estudiantes de arte, -pero también de lenguas clásicas que quieran acercarse a la mitología a través del arte-, que puede permitir al alumno un acceso rápido a la información iconográfica de los personajes de la mitología clásica.

La obra presenta una breve pero intensa introducción que traza diacrónicamente una visión general de la evolución y uso del mito clásico a lo largo de la historia, al mismo tiempo que apunta los inicios, fundamentos y evolución de la iconografía. Llena de citas y referencias para ejemplificar la explicación, el autor consigue elaborar en apenas cuatro páginas, con pinceladas precisas, un rápido y certero cuadro de la utilización de la mitología grecolatina cuando los hombres dejaron de creer en sus dioses.

El cuerpo central de la obra está organizado en diez grandes apartados: “Primeras divinidades”, “Dioses olímpicos”, “Otras divinidades”, “Divinidades colectivas”, “Los grandes condenados”, “Héroes guerreros y aventureros”, “Héroes trágicos”, “Otras figuras de la mitología”, “Leyenda romana” y “Personajes históricos”. Estos diez apartados se estructuran en forma de tablas en las que se recogen el nombre de dios o héroe, los episodios más importantes de su relato mítico, sus atributos, sus representaciones más comunes y, en ocasiones, sus funciones. Para el alumno puede ser un buen instrumento de acceso rápido a un conocimiento particular relacionado con la obra de arte, en tanto en cuanto permite identificar el atributo u objeto directamente relacionado con un personaje así como la representación más frecuente de los diversos episodios del mito.

Particularmente interesantes resultan, sin embargo, para el lector más versado en la mitología, los cuatro apéndices finales: “Mitología y mundo de ultratumba. Iconografía funeraria en el arte clásico”, “Paganismo y cristianismo. Iconografía de una apropiación”, “De la Lujuria al Amor o el renacimiento de Venus” e “Iconografía clásica y Estado moderno”. Cuatro apéndices, relacionados también diacrónicamente (Clasicismo, Edad Media, Renacimiento y Barroco) que aportan, a través del Amor y la Muerte, de la Religión y el Estado, un análisis de la contextualización de la obra de arte y la mitología contenida en ella, es decir, de la significación de la obra, del mensaje que la obra de arte lanza al espectador a través del lenguaje mítico y de la motivación del encargo por parte del comitente. Para, en palabras del autor, “pasar de la historia del mito a la historia del arte”.

Juan Carmona Muela es autor de otras obras sobre iconografía: Iconografía cristiana. Guía básica para estudiantes e Iconografía de los santos, ambas editadas también por Akal.

Indro Montanelli, Història de Roma (ed. Destino)

Indro Montanelli, Història de Roma. Barcelona, Destino, 2008. tradcucció catalana d'Oriol Sànchez i Vaqué. 480 pàgs. ISBN: 978-84-9710-101-1

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introd. i traducció d’Antoni Cobos.

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Historias de fantasmas y misterio de la Antigüedad

AA. VV. Historias de fantasmas y misterio de la Antigüedad, Ediciones Tilde, Valencia, 2002, 116 pp.

Este libro es el nº 3 de la Colección Cultura Clásica editada por Tilde, muchos cuyos títulos se caracterizan por la adaptación de obras "canónicas" (La Eneida, El asno de oro) y la ampliación del corpus de lectura en Cultura Clásica y Latín (esta obra y también El viaje en la Antigüedad). El objetivo de esta obra es "llevar a la biblioteca de los jóvenes una serie de autores, normalmente desconocidos, o de autores conocidos cuyas obras, aunque curiosas, no se leen con frecuencia (p.8)." Como su título indica se muestra una visión distinta de la literatura grecolatina en la línea del gusto actual por las historias de terror, magia y fenómenos paranormales. La selección incluye textos en prosa y verso ordenados de forma cronológico y traducidos de solventes ediciones citadas en las páginas 11-12.

Comienza con los textos de Platón relativos a la Atlántida, muy útiles para dar a conecer la versión más ajustada de un tema que se presta al esoterismo y a las más disparatadas interpretaciones. A continuación se ofrece el Ciclo de la bruja Canidia a través de varios textos de Horacio. Le sigue un texto de Propercio en el que la difunta Cintia visita a su amado y la consulta a Ericto de Sexto Magno contenida en la Farsalia de Lucano. Del Satiricón se toman la historia del licántropo de Capua y de el capadocio y las estrigas. Plinio está representado con su carta a Sura en la que destaca la narración de la casa encantada. De Flegón de Trales se consigna El fantasma enamorado, de Apuleyo La historia de Telifrón. Luciano contribuye con algunas historias de su Philopseudes y finalmente Filóstrato narra en su Vida de Apolonio de Tiana el caso de Menipo y la Lamia.

Particularmente interesantes y originales son las actividades que acompañan a los textos y que van identificadas por un logotipo de su temática: Vida cotidiana, Mitología y Religión, Geografía e Historia, Arte, Referentes clásicos.

En mi práctica docente he utilizado sobre todo las narraciones que me parecen más atractivas y ágiles: las dos del Satiricón, la carta de Plinio y las historias de Flegón, Apuleyo y Filóstrato. Además de las actividades propuestas suelo incluir las más básicas de leer el texto en voz alta (con diálogo repartido entre los alumnos si lo hubiere), resumir la historia o recrearla cambiando detalles.

Para quien desee profundizar en el atractivo tema de los fantasmas y los fenómenos extraños en Grecia y Roma es ineludible la consulta de Antonio Stramaglia, Res inauditae, incredulae. Storie di fantasmi nel mondo greco-latino, Bari, Levante Editori, 1999.