Libros didácticos

Guía Mitológica de los Jardines de Aranjuez

El grupo de profesores “Mythos”, compuesto por Providencia Andrés, Abundio García, Pilar Mateos, Alicia Pascual y Ángeles Patiño, acaba de publicar en Ediciones Doce Calles S.L. de Aranjuez un libro de 190 páginas que es el resultado de doce años de trabajo de los autores sobre el tema y está destinado al público en general interesado en el arte y la mitología. En su prólogo, Carlos García Gual destaca la claridad, erudición y amenidad con que está redactada la obra, y las excelentes ilustraciones que acompañan los textos, destacando de manera especial por novedoso el capítulo que se dedica a las especies botánicas relacionadas con la mitología y árboles singulares de la Comunidad de Madrid, ordenadas alfabéticamente, desde el acanto a la vid.

mit-aranjuez

La parte más amplia de la guía se centra en el estudio de esculturas y fuentes con sus correspondientes referencias históricas (la Fuente de la Mariblanca, el Jardín de la Isla, el Jardín del Rey y el Jardín del Príncipe) y siguen el listado de especies botánicas al que se ha hecho antes referencia, un apartado sobre referencias literarias a los Jardines, su influencia en la música y la pintura, los artistas que trabajaron en los jardines o contribuyeron a su celebridad, un glosario útil para la mejor comprensión del texto, un cuadro genealógico de los dioses grecorromanos, sus esferas de influencia y atributos y una bibliografía final. Con un formato muy manejable, esta guía se convertirá en imprescindible para que quienes tengan la suerte de pasear por tan bellos lugares aprovechen mucho más su visita.

Diccionari Grec-Català, una gran eina per al nostre segle

Diccionari Grec-Català. D’Homer al s.II dC.
Grup Enciclopèdia Catalana – Institut Cambó. Barcelona, 2015, 1888 pàgs. ISBN: 9788441224223.

No és un treball que hagi de quedar en la discreció, com una simple obra de referència: en absolut no és això, no s’hi pot comptar, ni entre els seus objectius ni tampoc com a resultat. El Diccionari Grec-Català és, des del primer moment, un llibre de referència inel·ludible. No és una obra primerenca, ben al contrari! És la culminació de vint anys rodons de treball pacient, contrastat i en equip. Fet i fet, han estat vuit redactors: Joan Alberich, Jaume Almirall, Xavier Crosas, Francesc J. Cuartero, Josep Granados, Joan-Andreu Martí, Daniel Ramon i Montserrat Ros. La direcció del projecte ha anat a càrrec de Joan Alberich i Francesc J. Cuartero; ha actuat com a coordinador Josep Granados. Aquests, doncs, són els artífexs d’una obra completíssima, quant a la lexicografía grega i quant a la normalització al català, de molts termes (noms propis, per exemple) que esperaven una empenta definitiva. La redacció del diccionari, explicava Joan Alberich, remunta al mes de juny del 1995 i és precisament al juny del 2015 que ha vist la llum definitivament…

Se n’ha fet, en pocs dies, dues presentacions: la primera, en un curs de formació de professors, Colloquia latina; la segona, en el marc del XIV Congrés de la SEEC. Aquesta tardor serà el torn de l’Instituts d’Estudis Catalans, del Centre de lectura de Reus, etc. El diccionari ja s’havia vingut anunciant, que jo recordi, en dos fòrums Auriga: a Tortosa l’any 2006 i a Ripoll, la tardor del 2013. I potser no m’erro si dic que la primera piulada fou de la revista «Auriga», i la segona, també de l’«Auriga», amb aquesta instantània mentre en preparaven una entrevista.

És un fet notori veure com la lexicografia del grec antic no continua pouant únicament en els tradicionals Pape-Benseler, Bailly, Liddell-Scott-Jones, Montanari, DGE… Valia la pena emprendre una redacció de cap i de nou (no és pas un diccionari traduït d’un altre), mirant, però, de ser fidels a uns punts importants, com són: a) el fet de recollir tot el lèxic grec, de manera especial, el lèxic referit a la medicina (vegin-se, per exemple, les dificultats que comporta el lèxic de Galè en aquesta comunicació del XVI Simposi de la SC de la SEEC), la botànica i, en definitiva, totes les ciències, així com del vocabulari de la filosofia; b) ser exhaustius a l’hora de mostrar les diferents formes dialectals en lemes diferenciats (no només els homerismes, els jonismes d’Heròdot i algunes particularitats del NT, tal com passa en el diccionari de J.M. Pabón); c) reunir tots els noms propis, tant en el cos del diccionari (acompanyats de breus i útils explicacions) així com en uns mapes completíssims; i d) incloure una morfologia del grec àtic, la primera que es redacta íntegrament en català, revisada a fons pel professor Francesc Cuartero (i amb encerts notables, com ara el capítol sobre l’aorist verbal).

No cal insistir a dir que el treball és immens: les seves 92000 entrades depassen en un terç el nombre de lemes del Diccionari Llatí-Català degut al “desig de totalitat” (cf. p. 13, que no inclou, però, inscripcions ni papirs). Quant a la distribució i característiques de les diferents entrades, així com els elements que hi incorpora, aquest esquema n’és una mostra preciosa:

Indubtablement, l’estructura i tipografia és clara, nitida, impecable. El seu apèndix de mapes és utilíssim:

Val la pena, crec, llegir-ne algunes pàgines de mostra (que inclouen també el pròleg): és aquí on veiem la seva gran versatilitat. Es pot adquirir, naturalment, en línia: en aquest portal i també en aquest altre.
Ramon Torné i Teixidó
(Publicat anteriorment al blog http://daidalea.blogspot.com)

Alicia Esteban Santos, Cuando los monstruos dominaban la tierra (Tragicomedia), Dhyana Arte, Madrid 2015

El libro recientemente aparecido de Alicia Esteban Santos, Cuando los monstruos dominaban la tierra, nos sitúa en el momento anterior a la creación de los seres humanos, cuando los monstruos más célebres de la mitología griega (Medusa, el Minotauro, la Esfinge, Polifemo y las Sirenas) se enteran, por boca del clarividente Prometeo, de que su final está cerca, pues Zeus ha decidido que los nuevos dueños de la tierra sean unas criaturas que, aunque débiles e insignificantes, se multiplicarán gracias a la aparición de un nuevo ser llamado “mujer” y rendirán culto a los dioses. A lo largo de la obra asistimos al suplicio de Prometeo por ayudar a los hombres entregándoles el fuego y enseñándoles sus usos, a la creación de la bellísima Pandora, deseable incluso para los mismos dioses, y a la anticipación de las hazañas de Perseo, Teseo, Edipo, Odiseo y Heracles.

Monstruos

 

La obra, galardonada con el premio al mejor texto original en el XIX Certamen de Teatro Universitario de la Universidad Complutense de Madrid y estrenada en abril de 2015 por el grupo Homérica,  cuenta -al igual que otras obras de la autora- con un amplio comentario  de carácter didáctico en el que se explica lo que hay que saber sobre los personajes, los mitos y sus fuentes literarias, y una completísima sección iconográfica que será, sin duda, de gran utilidad para los profesores y para cuantos directores de teatro se sientan inclinados a recrear aquellos momentos en que los monstruos llevaban  una vida libre y feliz aunque aburrida, pues no podían aterrorizar más que a animalillos sin seso.

ALICIA ESTEBAN SANTOS, Monstruos. Los terroríficos enemigos del héroe (monstruos, híbridos y otros seres fantásticos), Dhyana Arte, Madrid 2013

Acaba de aparecer este nuevo volumen, uno más de la serie Iconografía de la Mitología Griega, con el que la autora, Alicia Esteban, especialista en mitología, literatura griega e iconografía, consigue dar cumplida respuesta a todo lo que siempre quisimos saber sobre los monstruos pobladores del imaginario griego, clasificándolos, describiéndolos y poniéndolos ante nuestros ojos con los colores y las formas que les dieron en su momento los artistas que los eligieron como temas de sus obras.

Monstruos

La amplísima introducción del libro (8o páginas) atiende, en primer lugar, a monstruos y héroes:  la tipología de las historias, motivos recurrentes y típicos (la misión imposible encomendada, el rey tiránico, la epedición colectiva, el dios vengativo, el héroe salvador, el héroe guerrero y el viaje del héroe), la mujer, el monstruo y el héroe (el héroe salvador de la mujer, la mujer salvadora del héroe y el héroe y la heroína), tipología de los monstruos (bellas féminas, seres agrestes de la naturaleza, seres gigantescos primigenios, féminas infernales, otros gigantes, monstruos híbridos terroríficos, dragones custodios, cetos, animales fieros y descomunales), y los héroes vencedores sobre los monstruos (Aquiles, Atalanta, Belerofonte, Boréadas, Cadmo, Edipo, Heracles, Jasón, Medea, Meleagro, Orfeo, Perseo, Pirítoo, Teseo y Ulises), y sigue con las fuentes literarias griegas y los monstruos (poesía épica, lírica, dramática, postclásica y la prosa).

Desfilan, a continuación, ante nosotros, un larguísimo plantel de seres fantásticos e híbridos (Sátiros y Ninfas, Pan, Centauros, Amazonas y Diosas-Hadas: Circe y Calipso), los monstruos e híbridos terroríficos y perniciosos de la Teogonía (hijos de Gea y Urano, hijos de Gea y Ponto, hijos de Forcis y Ceto, hijo de Gea y Tártaro, hijos de Tifón), de la Odisea, el Minotauro, dragones y guardianes de la Tierra o de tesoros y monstruos enviados por un dios como castigo.  Allí están las Grayas, las Gorgonas, Pegaso, Crisaor, Gerión, Cerbero, la Quimera, la Esfinge, Orto, Polifemo, las Sirenas, los Lestrigones, Escila, Caribdis, la serpiente Pitón, el jabalí de Calidón, Talo, el águila de Prometeo y un larguísimo etcétera de seres cuanto menos inquietantes.

Cierra el libro una útil orientación bibliográfica para quien desee ampliar aún más la información que de forma tan clara y amena proporciona Alicia Esteban en las 260 páginas del volumen, a las que hay que sumar otras 45 del cuadernillo central con imágenes a todo color.

Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico

Carlos Martínez Aguirre, La extraña Odisea. Confesiones de un filólogo clásico. Madrid, Círculo Rojo / Áurea Libros, 2013, 136 p. ISBN: 978-84-9030-963-6. (Disponible també en e-book.)

El llibre de Carlos Martínez Aguirre relata en primera persona el seu procés d’aprenentatge del grec i del llatí, un procés en què molts altres professors poden veure’s reflectits. En bona part del llibre segueix un procés lineal cronològic i, a mesura que l’escriu, augmenten els continguts sobre la metodologia del grec i del llatí com a llengües vives.

Ab ovo. Els seus vuit primers capítols fan referència a l’etapa de la seva jovenesa: un primer moment va ser el Colegio Siglo XXI, del que serva un record inoblidable, on va passar la seva infantesa i primera adolescència envoltat d’un ambient molt favorable a l’aprenentatge cooperatiu, respectuós, il·lusionat, fill dels mètodes de Freinet; un segon moment, el seu pas per l’Institut San Isidro també el va marcar en bona manera: aquí va ser on s’emmirallà dels seus professors de grec i de llatí, on tingué lloc el descobriment del món antic i del seu interès per les etimologies (el primer llibre de la disciplina que va comprar fou el Diccionario de helenismos españoles de Crisóstomo Eseverri). El treball a les assignatures de grec i llatí era dur: a més dels nombrosos continguts culturals, llegir i traduir frases era tot plegat una “gimnàstica de l’esperit”. Però, fet i fet, les assignatures del batxillerat el que feien era preparar l’alumne per a la prova de Selectivitat mitjançant la metodologia tradicional d’anàlisi morfosintàctica i traducció.

El seu trànsit per les aules de la Universitat va ser sense pena ni glòria. Potser l’única assignatura on va veure alguna llum i que va crear interrogants en el seu ànim fou la d’Hebreu: d’una banda va percebre que la llengua hebrea era una, i que cal dominar tant l’antiga com la moderna, en segon lloc, en aprendre l’hebreu com una llengua viva, es va adonar que els mètodes gramaticistes a l’ús per a les llengües clàssiques impossibilitaven cap apropament viu a una llengua. Però Carlos Martínez, malgrat les bones notes obtingudes al llarg de la carrera (exàmens sense diccionari, exàmens amb diccionari…), reconeix la seva decepció (cap. 13): “durante mis seis años de Universidad no conozco a ningún profesor que nos hablase nunca en latín o en griego en sus clases o que hiciese algo distinto a explicar temas de gramática y comprobar la traducción de los textos que nos había mandado el día anterior”.

Fou arran de la seva estada a Grècia, treballant a l’Institut Cervantes, que va redescobrir el grec. Al cap d’un any de viure a Atenes, del tot immers en la metodologia comunicativa per a aprendre el grec modern —i de retop sense tenir cap contacte amb el grec clàssic—, el nostre autor s’adona ara, davant d’una edició bilingüe de Plató, que entén el grec antic molt millor que mai (caps. 14-16). Aquesta percepció de la llengua com un unicum en el temps va quedar reblada amb l’experiència viscuda a l’Institut d’Estudis Bizantins l’any següent (cap. 17). Així és com parla d’un professor seu: “Fue al señor Mosjonás al primero a quien yo oí en mi vida leer textos en griego antiguo con esa naturalidad absoluta que solo puede tener quien los entiende a primera vista y sin ninguna dificultad, y también fue el primero a quien escuché citar de memoria continuamente frases y frases y más frases en griego clásico, pasando de una época a otra de su lengua sin el menor esfuerzo ni alarde. ¡Qué diferencia entre estas clases y aquellas sensaciones de gramática y traducción que había recibido en la Universidad! ¿Por qué no había oído nunca a mis profesores de griego en España dar clases así, leyendo y comentando los textos con esa naturalidad, citando de memoria parrafadas de Aristóteles, Ana Comnena o los Evangelios?”.

Un altre pas de rosca: un curs de didàctica d’espanyol a la UIMP. Fou aquí on va aprendre com no s’ha d’ensenyar una llengua i on va descobrir que el mètode de gramàtica-traducció es del tot contraproduent, que no serveix per a aquest fi. Ara començava a comprendre el perquè de la seva incompetència… Però seguidament vindria la preparació d’unes oposicions mitjançant, doncs, un altre mètode, el de la immersió repetitiva que proporciona el Reading Greek (i que també s’adopta per part dels manuals d’Assimil): aquí, per bé que els textos són més senzills que no els clàssics, el mètode pot esdevenir monòton i els seus resultats solen ser més tardans que amb el mètode comunicatiu. Amb tot, elReading Greek el va deixar a punt per a llegir Lísias i aprovar.

A partir del cap. 22 (ja som a meitat del llibre) se centra en la recerca d’una metodologia satisfactòria per a la didàctica de les llengües clàssiques. El nostre professor, acabat d’aprovar unes oposicions, volia aplicar decididament el mètode comunicatiu des del primer dia que entrava a l’aula. Però aquesta era una voluntat per a ell impossible d’assolir: “¿En qué mundo vivía? ¿Es que no me daba cuenta de que para poder impartir clases con el método comunicativo el profesor debe dominar la lengua a un nivel que ni por asomo era el que yo poseía?”.

Al llarg d’aquest camí solitari i dolorós toparà amb Hans Ørberg i el seu mètode: amb aquest tothom (i no només els deixebles que parlen una llengua romànica) pot aprendre no només vocabulari llatí (unes 4000 paraules al primer volum) sinó els continguts gramaticals, de forma deductiva i mitjançant la seva comprensió des del context mateix. Sobre el nivell de competència a assolir amb el mètode d’Ørberg llegim al cap. 25: “El alumno que complete con provecho el primer volumen descubrirà que ya es capaz de leer de forma fluida textos latinos sencillos como los libros narrativos de la Vulgata o alguna crónicas latinas medievales, por ejemplo. El que asimile con éxito los contenidos del segundo volumen puede disfrutar como verdadero lector de cualquier obra de literatura latina”.

L’odissea de Carlos no havia arribat a la seva fi. Hom podrà creure, sobretot després d’haver-se llicenciat en Filologia Clàssica, que una lectura del mètode serà del tot suficient: primer gran error, el de no posar-se a fer els gairebé dos-cents exercicis del llibret adjunt a Familia Romana. Segon error: qui ja sap llatí no s’atura a observar la gradació de continguts gramaticals tan exquisidament disposats. Posar-se a llegir Roma aeterna (el segon volum del mètode) sense haver fet tots els exercitia latina abans, ens condemna al fracàs. Ara, com descobrir aquests errors? Novament era una situació d’impasse, com si es tractés de navegar entre Escil·la i Caribdis (perquè la temptació de fer servir elLingua Latina per ser illustrata com a text de gramàtica i traducció persistia). El capítol que permetrà de reprendre el bon camí és el 29, en què explica la seva coneixença amb Gonzalo Jérez, un jove llicenciat que parla i escriu (fins i tot compon hexàmetres) en llatí amb absoluta soltura: “¿Y como había logrado aquel chico en menos de tres años de estudio autodidacta todo aquello? Simplemente siguiendo el método de Ørberg con absoluto rigor y constancia; tal y como el propio autor lo había concebido; leía cada capítulo un par de veces, lo estudiaba con detenimiento, se aseguraba de haber entendido todo y no dejar ninguna palabra o concepto gramatical en el aire, y luego pasaba a realizar copiándolos a mano en un cuaderno aparte, todos y cada uno de los ejercicios propuestos. Esta labor de hormiguita la había llegado a cabo un par de veces a lo largo de un año y medio, y poco después comenzó con el segundo volumen…”.

Al cap d’un temps, els resultats del mètode són els que s’espera quan s’assoleix una possessió activa de la llengua. En el cap. 30 hi insisteix novament: “En efecto: tal y como me había dicho Gonzalo al realizar de esta forma el Lingua Latina per se Ilustrata la competencia activa del latín parecía despertarse como por arte de magia. El pasar cientos de horas resolviendo ejercicios de gramática activa (similares a los de los Workbooks de cualquier método de inglés) tenía como resultado que, poco a poco, la mente se acostumbrase de tal forma a pensar en latín que, incluso sin haber tenido ni una clase práctica de conversación, el acercarte al final del primer volumen te dabas cuenta de que eras capaz de expresarte en latín con relativa fluidez sobre cualquier tema cotidiano que se te pasase por la cabeza”. A partir d’aquí tot va prendre un nou tomb, i més encara arran de la seva participació en el Circulus Latinus Matritensis (cap. 31) sobre el qual llegim anècdotes ben curioses i que deixen bocabadat a qualsevol.

En tot cas, Carlos Martínez dedica igualment gairebé deu capítols més a analitzar altres mètodes d’aprenentatge, a fer una mica d’història sobre la pronunciació erasmiana (cap. 35), a aprofundir una mica més en les teories del mètode inductiu contextual (que remunten a Jensen i Jespersen) basat en l’imput comprensible, a fer un repàs dels processos que acabaren arraconant l’ensenyament del llatí viu a partir de la reforma humboldtiana (cap. 38) i com aquest ensenyament, malgrat tot, es mantingué en alguns àmbits, com el de l’acadèmia Vivarium Novum que dirigex Luigi Miraglia.  (…)

[Degut a problemes tècnics caldrà que acabeu de llegir la ressenya en aquest post del blog daidalea.blogspot.com.]

 

ALICIA ESTEBAN SANTOS, Iconografía de la Mitología Griega. Dioses II. Los grandes Olímpicos, Dhyana Arte, Madrid 201

El recientemente aparecido volumen de la Dra. Esteban Santos (226 páginas más un cuadernillo interior de 36 páginas con 98 ilustraciones a color), tan ameno y didáctico como los anteriores aparecidos en la misma editorial, se centra en el estudio mitográfico e iconográfico de los dioses olímpicos, pertenecientes tanto a la primera generación (Hestia, Demeter, Hera, Hades, Posidón y Zeus) como a la segunda (Atenea, Apolo, Ártemis, Afrodita, Hermes, Area, Hefesto y Dioniso), describiendo con claridad los atributos que les caracterizan y comentando las escenas en que aparecen representados, que son muy numerosas (incluso para la poco antropomorfa Hestia) y bien elegidas.  Dos cuadros genealógicos abren la obra, y un útil cuadro sinóptico recopilatorio de dioses y atributos aparece en el apéndice, antes de la bibliografía final.

De nuevo es, como corresponde a buena filóloga, punto de partida de la exposición la aparición de los dioses olímpicos en las fuentes literarias: Homero, Hesíodo, algunos Himnos Homéricos, Píndaro, Baquílides, Safo, Solón, Esquilo, Sófocles, Eurípides, Aristófanes, Calímaco, Apolonio de Rodas, Teócrito, los Himnos Órficos y Luciano.  Esta primera parte del libro se convierte, a su vez,  en un excelente resumen de parte de la  literatura griega para alumnos y lectores aficionados a la cultura y el arte de la antigua Grecia.

Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d’Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d’acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! …. De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l’any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Atelê poiémata 1918-1932

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L’edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s’imposa en el record. De fet, l’últim alè de Kavafis va ser motiu d’una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»…) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d’Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l’enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d’ànima seguint la sinuositat d’un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l’avorriment d’Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic…). Els temes d’aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l’emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l’atansen a un theîos anér); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l’itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L’amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l’Alexandria al segle VII o l’epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m’encamino vers l’Hades plorant. / Allí m’estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, fent que Ulisses, enyorant les aventures passades, es torni a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d’una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna”, Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat “la seva casa pairal” per “el seu casal patern” en nostrar tò patrikòn tou dôma).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d’aquest corpus de poemes, feta pel mestre d’Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L’edició d’Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l’enhorabona!

Ramon Torné i Teixidó
http://daidalea.blogspot.com


Alicia Esteban Santos, Iconografía de la Mitología Griega. Dioses I. Preolímpicos (Personajes de la Teogonía), Ed. Dhyana Arte, Madrid 2011

El nuevo volumen de la Dra. Esteban (144 pp. + un cuadernillo central de 41 pp. con fotografías en color), tan útil y didáctico como los anteriores, comienza situando a Hesíodo y su Teogonía dentro del marco de la poesía épica griega. El largo poema hesiódico (1.022 versos), un relato cosmogónico en que se refiere el origen del universo y de los dioses, es la principal fuente literaria de que disponemos para el estudio de las numerosísimas divinidades preolímpicas, ya que, pese a la complejidad del tema, su hilo principal es la descendencia de Gea y Urano y la sucesión violenta en el poder, un mito de clara procedencia oriental.

El esquema seguido permite abarcar todos los episodios desarrollados en la Teogonía, que llevan desde el oscuro origen del mundo al gobierno instaurado por Zeus:
I. Divinidades primigenias: Caos, Gea -incluyendo la Gigantomaquia y el nacimiento de Erictonio-, Eros, Noche -y sus hijos Tánato, Hipno, Eris, Némesis, las Moiras, las Keres y las Hespérides-, Érebo, Día, Éter, Titanes, Cíclopes, Hecatónquiros, castración de Urano, Erinis, Gigantes, Ninfas Melias, Afrodita, Ponto y sus descendientes -Nereo, las Nereidas, Taumante -padre, por su parte, de las Harpías-, Euribia, Forcis y Ceto y su monstruosa descendencia: Grayas, Gorgonas, Crisaor, Pegaso, Gerión, Equidna, Orto, Cerbero, Hidra de Lerna, Quimera, Esfinge y León de Nemea.
II. Descendientes de los Titanes y Titánides, Océano, Ceo, Crío, Hiperión, Jápeto, Crono, Tea, Rea, Temis, Mnemósine, Febe y Tetis. Además de Oceánidas y Oceánides, Helio, Selene y Bóreas, destacan, especialmente, Hécate, Atlante, Prometeo -y, a propósito de él, cómo no, la creación de Pandora- y los hijos de Crono y Rea, incluyendo el destronamiento de Crono, la Titanomaquia y la Tifonomaquia, y el fin de la sucesión cuando Zeus, padre ya de Temis, las Horas y las Musas, se traga a Metis y da a luz, de su cabeza, a Atenea.

De tan gran número de divinidades, muchas no antropomórficas en sus orígenes, sino abstractas o elementos de la naturaleza, y, por ello, escasamente representados en las artes plásticas, la Dra. Esteban selecciona imágenes y las relaciona con los correspondientes pasajes de la Teogonía, citando, cuando son relevantes, otras fuentes literarias que ayudan a su comprensión.
La bibliografía recogida al final de la obra, invita a seguir profundizando en temas iconográficos que tanto interés suscitan en especialistas y amantes, en general, de la mitología y cultura griegas, a quienes está destinada.

El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy

M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3

Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació… segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància… hom queda agradablement sorprès en veureauctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

Ramon Torné Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

Juan Carmona Muela, Iconografía clásica. Guía básica para estudiantes. Akal. Madrid, 2008.

Como su propio nombre indica, estamos ante una obra básica destinada a estudiantes de arte, -pero también de lenguas clásicas que quieran acercarse a la mitología a través del arte-, que puede permitir al alumno un acceso rápido a la información iconográfica de los personajes de la mitología clásica.

La obra presenta una breve pero intensa introducción que traza diacrónicamente una visión general de la evolución y uso del mito clásico a lo largo de la historia, al mismo tiempo que apunta los inicios, fundamentos y evolución de la iconografía. Llena de citas y referencias para ejemplificar la explicación, el autor consigue elaborar en apenas cuatro páginas, con pinceladas precisas, un rápido y certero cuadro de la utilización de la mitología grecolatina cuando los hombres dejaron de creer en sus dioses.

El cuerpo central de la obra está organizado en diez grandes apartados: “Primeras divinidades”, “Dioses olímpicos”, “Otras divinidades”, “Divinidades colectivas”, “Los grandes condenados”, “Héroes guerreros y aventureros”, “Héroes trágicos”, “Otras figuras de la mitología”, “Leyenda romana” y “Personajes históricos”. Estos diez apartados se estructuran en forma de tablas en las que se recogen el nombre de dios o héroe, los episodios más importantes de su relato mítico, sus atributos, sus representaciones más comunes y, en ocasiones, sus funciones. Para el alumno puede ser un buen instrumento de acceso rápido a un conocimiento particular relacionado con la obra de arte, en tanto en cuanto permite identificar el atributo u objeto directamente relacionado con un personaje así como la representación más frecuente de los diversos episodios del mito.

Particularmente interesantes resultan, sin embargo, para el lector más versado en la mitología, los cuatro apéndices finales: “Mitología y mundo de ultratumba. Iconografía funeraria en el arte clásico”, “Paganismo y cristianismo. Iconografía de una apropiación”, “De la Lujuria al Amor o el renacimiento de Venus” e “Iconografía clásica y Estado moderno”. Cuatro apéndices, relacionados también diacrónicamente (Clasicismo, Edad Media, Renacimiento y Barroco) que aportan, a través del Amor y la Muerte, de la Religión y el Estado, un análisis de la contextualización de la obra de arte y la mitología contenida en ella, es decir, de la significación de la obra, del mensaje que la obra de arte lanza al espectador a través del lenguaje mítico y de la motivación del encargo por parte del comitente. Para, en palabras del autor, “pasar de la historia del mito a la historia del arte”.

Juan Carmona Muela es autor de otras obras sobre iconografía: Iconografía cristiana. Guía básica para estudiantes e Iconografía de los santos, ambas editadas también por Akal.

Next »