Traducciones de clásicos grecolatinos

De hombres y dioses. Antología de la poesía lírica griega antigua (siglos VII-V a.C.)

Edición bilingüe, con introducciones, texto, traducción y notas de Fernando García Romero, Escolar y Mayo, Madrid, 2015, 328 págs.

Lírica

La presente antología bilingüe griego-español, de la que es autor Fernando García Romero, Catedrático de Filología Griega de la Universidad Complutense de Madrid, tras definir qué es la poesía lírica y precisar los tipos de de composiciones que se deben incluir dentro de tal concepto, realiza una amplia y cuidada selección de poemas y fragmentos de poetas tradicionalmente denominados mélicos, yámbicos y elegíacos cuya vida (con la única posible excepción de Corina) se desarrolló entre la época arcaica y el comienzo de la época clásica , período en el que Grecia experimentó profundos cambios sociopolíticos de los que los poetas fueron testigos e incluso protagonistas, legando por ello a la posteridad su visión  personal sobre los acontecimientos.  También encuentran su lugar en la obra composiciones que pertenecen a la poesía popular y escolios de autor anónimo, imprescindibles para que el lector disfrute de una visión completa de este género literario. Arquíloco, Semónides, Hiponacte, Ananio, Calino, Tirteo, Mimnermo, Solón, Teognis y el Corpus Theognideum y Jenófanes ocupan la primera parte, dedicada al yambo y la elegía; en la segunda, la poesía popular, se suceden canciones infantiles, de guerra, deportivas y “locrias” o de adulterio; en la tercera, consagrada a la lírica monódica, Safo, Alceo, Anacreonte, Íbico y Praxila comparten capítulo con  canciones áticas de banquete, y cierran la obra Alcmán, Estesícoro, Simónides, Píndaro, Baquílides y Corina como representantes de la lírica coral.

Precede a la selección de textos  y su correspondiente y muy cuidada traducción (con notas explicativas cuando son necesarias) una introdución sobre los aspectos más importantes de la vida y obra del autor, acompañados de un comentario global de los poemas o fragmentos recogidos y una bibliografía selecta.

 

 

 

 

Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d’Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d’acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! …. De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l’any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Atelê poiémata 1918-1932

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L’edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s’imposa en el record. De fet, l’últim alè de Kavafis va ser motiu d’una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»…) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d’Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l’enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d’ànima seguint la sinuositat d’un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l’avorriment d’Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic…). Els temes d’aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l’emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l’atansen a un theîos anér); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l’itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L’amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l’Alexandria al segle VII o l’epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m’encamino vers l’Hades plorant. / Allí m’estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, fent que Ulisses, enyorant les aventures passades, es torni a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d’una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna”, Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat “la seva casa pairal” per “el seu casal patern” en nostrar tò patrikòn tou dôma).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d’aquest corpus de poemes, feta pel mestre d’Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L’edició d’Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l’enhorabona!

Ramon Torné i Teixidó
http://daidalea.blogspot.com


Léxico de frecuencias del Evangelio de Lucas

José Ignacio Fernández González
Léxico de frecuencias del Evangelio de Lucas
Córdoba, Ed. El Almendro, 2007

ImagenEste Léxico (Griego-Español) de frecuencias del Evangelio de Lucas ha sido elaborado para que sirva de ayuda a los alumnos de Griego de I.E.S. en el Bachillerato de Humanidades que se enfrentan a la traducción de este texto neotestamentario (en Andalucía es uno de los autores que se preparan para la PAU). Al mismo tiempo se brinda al profesorado de Griego, que acompaña a dicho alumnado en esa tarea, pudiendo ser muy útil también para todos aquellos que accedan al estudio del griego en el que Lucas escribe su Evangelio.

    Se han incluido paralelos entre el vocabulario griego y castellano, pues el recurso de las etimologías ayudará a los alumnos a aprender el léxico usado con más frecuencia por Lucas, así como a enriquecer su léxico castellano.

  Ofrece también distintas listas de palabras, clasificadas por categorías gramaticales y  por grupos de palabras con un elemento común, varios cuadros de las preposiciones y de los temas de verbos usados con más  frecuencia en el Evangelio de Lucas,  así como diversos índices: de nombres propios,  de gentilicios y  de palabras derivadas, para culminar con un índice alfabético general.

    El autor es profesor de Griego en el I.E.S. "Albariza" de Mengíbar (Jaén) y miembro del Grupo de Análisis Semántico de Córdoba (GASCO), que prepara la edición del primer Diccionario Griego-Español del Nuevo Testamento.

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introd. i traducció d’Antoni Cobos.

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

A viaxe de San Brandán (Nauigatio Sancti Brendani)

Jose Antonio González Marrero-Fernando Lillo Redonet, A viaxe de San Brandán (Nauigatio Sancti Brendani), Noia, Editorial Toxosoutos, 2004, 158 pp.

Este libro presenta una introducción, texto latino y traducción al gallego con notas de la Nauigatio Sancti Brendani abbatis. El texto cuenta el extraordinario viaje por el Atlántico norte que un grupo de monjes liderados por San Brandán realizó en el siglo VI en busca de la Tierra de Promisión, es decir, el Paraíso en la tierra (algunos piensan que llegó en realidad a América antes que los vikingos y Colón). Escrito por un monje anónimo, quizá alrededor del 800 d. C., se convirtió muy pronto en un verdadero bestseller de la literatura medieval y está considerado como una de las aportaciones más importantes de Irlanda a esta época literaria. Aún hoy sorprenden y enganchan estas aventuras en las que lo fantástico y lo real se dan la mano para atrapar al lector desde el primer momento e implicarlo en la búsqueda de la Tierra de Promisión junto a San Brandán y sus compañeros. La sencillez del relato, la inclusión de episodios maravillosos y la obstinación y fe de San Brandán y los suyos ayudados por Dios en su peregrinación, todavía pueden emocionar a los lectores del siglo XXI.
La traducción gallega es fácil de entender para quien conozca alguna de las lenguas románicas, pero lo más útil en mi opinión es poder contar con el texto latino (de fácil comprensión) en el que aparecen un iceberg, erupciones volcánicas, islas misteriosas, la isla-ballena, un mar transparente y tantas otras maravillas que enganchan, sin ninguna duda, a los alumnos que con poco latín acceden a textos de gran interés. Como muestra reproduzco aquí el episodio de la isla-ballena que tantos puntos tiene en común con Simbad el marino. Es también un ejemplo de ese pulso entre la leyenda y la realidad que está presente a lo largo de todo este extraordinario texto desconocido por muchos, a pesar de su singularidad.

Cum autem uenissent ad aliam insulam cepit illa nauis stare antequam portum illius potuissent tenere. Sanctus Brendanus precepit fratribus exire de naui in mare et ita fecerunt. Tenebantque nauim ex utraque parte cum funibus usque dum ad portum uenit. Erat autem illa insula petrosa sine ulla herba. Silua rara erat ibi et in litore illius nichil de harena fuit.
Porro pernoctantibus in orationibus et uigiliis fratribus foris, uir Dei sedebat intus. Sciebat enim qualis erat illa insula, sed tamen noluit indicare fratribus ne fuissent perterriti. Mane autem facto precepit sacerdotibus ut singuli missas cantarent et ita fecerunt. Cum sanctus Brendanus et ipse cantasset missam in naui, ceperunt fratres carnes crudas portare foras de naui ut condirent illas sale et etiam pisces quos secum tulerunt de alia insula. Cum hec fecissent posuerunt cacabum super ignem.
Cum autem ministrassent ligna igni et feruere cepisset cacabus, cepit illa insula se mouere sicut unda. Fratres uero ceperunt currere ad nauim deprecantes patrocinium sancti patris. Pater autem singulos illos per manus trahebat intus. Relictisque omnibus que portabant in illa insula, ceperunt nauigare. Porro illa insula ferebatur in occeanum. Iamque poterant uidere ignem ardentem super duo miliaria.
– Filioli, nolite expauescere. Deus enim reuelauit michi hac nocte per uisionem sacramentum huius rei. Insula non est ubi fuimus, sed piscis prior omnium natantium in occeano. Querit semper suam caudam ut simul iungat capiti et non potest pre longitudine. Qui habet nomen Iasconius.

Para este episodio, lugar común en otras literaturas, algunos investigadores intentan buscar un hecho real detrás del relato. G. A. Little recoge que una ballena casi muerta revivió y desapareció en el mar después de ser abordada por unos pescadores. Tim Severin en su viaje de reconstrucción de la ruta de San Brandán narra cómo la barca atraía a las ballenas y en ocasiones había gran cantidad de ellas bajo la embarcación. Por otro lado, el nombre del pez, Iasconius parece provenir del irlandés iasc=pez.

Acaba de salir una traducción al castellano del texto latino a cargo de Fremiot Hernández González titulada La navegación de San Brendán, Akal 2006 (pero creo que no contiene el texto latino original).