Disciplinas afines

Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d’Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d’acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! …. De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l’any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Atelê poiémata 1918-1932

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L’edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s’imposa en el record. De fet, l’últim alè de Kavafis va ser motiu d’una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»…) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d’Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l’enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d’ànima seguint la sinuositat d’un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l’avorriment d’Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic…). Els temes d’aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l’emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l’atansen a un theîos anér); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l’itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L’amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l’Alexandria al segle VII o l’epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m’encamino vers l’Hades plorant. / Allí m’estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, fent que Ulisses, enyorant les aventures passades, es torni a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d’una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna”, Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat “la seva casa pairal” per “el seu casal patern” en nostrar tò patrikòn tou dôma).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d’aquest corpus de poemes, feta pel mestre d’Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L’edició d’Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l’enhorabona!

Ramon Torné i Teixidó
http://daidalea.blogspot.com


El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy

M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3

Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació… segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància… hom queda agradablement sorprès en veureauctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

Ramon Torné Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

Constructores romanos

constructores.jpg

Rabun Taylor, Los constructores romanos. Un estudio sobre el proceso arquitectónico. 284 p. Akal ediciones (Textos de arquitectura). Madrid 2006. ISBN 10: 84-460-2296-6. 22 €.

El autor, profesor de Historia del arte y de arquitectura en la Universidad de Harvard, pretende desentrañar, como se indica en el subtítulo, el proceso constructivo llevado a cabo en las grandes obras arquitectónicas de la época romana antigua. A tal efecto, divide su obra en apartados que recorren momentos concretos de la construcción: planificación; adecuación del terreno; muros, pilares y columnas; estructuras complejas; cubiertas y bóvedas; decoración y acabados. Tales son los capítulos del libro.

Para todo ello, toma ocasión de cuatro ejemplos significativos por su grandeza y complejidad: las termas de Caracalla, el Panteón, el Coliseo y los templos de Baalbek, aunque sin olvidar referencias puntuales a muchas otras obras singulares.

Podríamos situar el libro a medio camino entre la monografía técnica y especializada para arquitectos, y la obra de divulgación para un público culto e interesado en el tema.

Las abundantes citas y referencias, tanto a publicaciones modernas como a fuentes antiguas, contribuyen a enriquecer y fundamentar las teorías e hipótesis, a menudo novedosas, sobre las que se sostiene la obra.

El texto se acompaña de numerosas fotografías en blanco y negro, y de abundantes dibujos que aclaran gráficamente lo expuesto.

 

Arte griego

Portada de El arte de la grecia antiguaCarmen Sánchez (texto), Ricardo Aznar (fotografías), Una nueva mirada al arte de la Grecia antigua. 269 p. 300 ilustraciones. Ed. Cátedra. Madrid 2006. ISBN 84-376-2328-6. 36 €.

Obra atractiva tanto por su presentación como por su enfoque. Tras una breve historia del arte griego, vista como proceso cultural vivo, la autora del texto nos ofrece una síntesis de la Acrópolis de Atenas y de la época que la vio nacer. Luego pasa a realizar un sugerente recorrido por el mundo de la cerámica, y nos introduce en el sentido de la escultura, centrándose sobre todo en su origen. La quinta y última parte consiste en el comentario de cuarenta obras del arte griego.

La autora, titular de Arte antiguo de la Universidad Autónoma de Madrid, comenta en la presentación que intenta dar una visión personal con la finalidad de despertar la curiosidad del lector. Algunos párrafos son muestra significativa de lo que pretende: “Gimnasio y palestra. El espacio de los vivos”, “El programa constructivo de Pericles”, “Cómo mirar un vaso ático”…

Es innegable que toda la obra busca dar una visión del arte como algo íntimamente ligado a la vida y a los anhelos de la época, a la luz de las más modernas interpretaciones.

A más de uno, sin embargo, le parecerá discutible la selección de las cuarenta obras con que acaba el libro, si bien es de agradecer que incluya algunas piezas de recuperación más o menos reciente, de gran belleza y poco vistas, como “La amazona de Écija” (2002) o “La lúnula de Samos” (1983).

Una edición en gran formato, muy cuidada, y las espléndidas fotografías que acompañan al texto, hacen de esta obra una sugerente aportación para difundir el legado del arte griego, el primero del que se puede decir que es verdaderamente humano.