Pergamon

Indro Montanelli, Història de Roma. Barcelona, Destino, 2008. tradcucció catalana d'Oriol Sànchez i Vaqué. 480 pàgs. ISBN: 978-84-9710-101-1

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom. 

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

José Ignacio Fernández González
Léxico de frecuencias del Evangelio de Lucas
Córdoba, Ed. El Almendro, 2007

Este Léxico (Griego-Español) de frecuencias del Evangelio de Lucas ha sido elaborado para que sirva de ayuda a los alumnos de Griego de I.E.S. en el Bachillerato de Humanidades que se enfrentan a la traducción de este texto neotestamentario (en Andalucía es uno de los autores que se preparan para la PAU). Al mismo tiempo se brinda al profesorado de Griego, que acompaña a dicho alumnado en esa tarea, pudiendo ser muy útil también para todos aquellos que accedan al estudio del griego en el que Lucas escribe su Evangelio.

    Se han incluido paralelos entre el vocabulario griego y castellano, pues el recurso de las etimologías ayudará a los alumnos a aprender el léxico usado con más frecuencia por Lucas, así como a enriquecer su léxico castellano.

  Ofrece también distintas listas de palabras, clasificadas por categorías gramaticales y  por grupos de palabras con un elemento común, varios cuadros de las preposiciones y de los temas de verbos usados con más  frecuencia en el Evangelio de Lucas,  así como diversos índices: de nombres propios,  de gentilicios y  de palabras derivadas, para culminar con un índice alfabético general.

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Martí Duran, José Maroto, Miguel Ángel Gª Mercado i Jeroni Rubió:
Cultura clàssica. ESO.
Barcelona, ed. Casals, 2007.

El llibre que presentem és fruit d’una estreta col·laboració i, a la vegada, d’una madura experiència docent en la matèria per part dels seus autors. Dividit en dotze unitats didàctiques, cadascuna desgrana els continguts propis del programa oficial als quals s’afegeixen uns monogràfics de gran interès i amenitat (Pompeia i Herculà, la guerra de Troia, el dret romà, la dona, l’etimologia, la Biblioteca d’Alexandria…). Cada unitat incorpora també dos apartats més: “l’empremta del passat” i “deixem parlar els clàssics”. En “l’empremta del passat” se’ns detallen els sistemes polítics de l’antiguitat, la moneda, els espectacles de masses, els noms de persona, els Jocs Olímpics, la vigència de la medicina antiga… tot un seguit d’aspectes, per tant, que per la seva vigència no poden restar ignorats. La importància, mai declinada, dels temes clàssics en el cinema és motiu també de tres suplements en diferents unitats. L’apartat “deixem parlar els clàssics” incorpora una exquisida antologia de textos molt ben traduïts i amb pautes per a relacionar-los amb la realitat dels alumnes: passatges d’historiadors (Heròdot i Cèsar), reflexions de Sèneca sobre l’esclavatge, el diàleg que manté Sòcrates amb Protàgoras sobre l’educació, l’origen de la llengua, el mite d’Èdip, Aristòtil parlant de la bellesa i la imitació, exemples selectes de lírics arcaics, el meravellós mite de la caverna de Plató, la sàtira de Juvenal… Un món magníficament presentat als joves del segle XXI que aniran descobrint, assaborint i treballant amb un seguit d’activitats i exercicis perfectament pautats, que també preveuen activitats de reforç. El llibre, per tant, ens sembla del tot aconsellable en aquesta nova etapa educativa de l’Educació Secundària, vist el seu òptim nivell científic i l’excel·lent formulació didàctica, fets que permetran assolir perfectament els seus objectius.

Ramon Torné Texidó

Cristina Sánchez Martínez, Metamorfosis. Ovidio. Antología, Valencia, Tilde, 2007, 120 pp. 

Acaba de salir el nº 7 de la colección Cultura Clásica de la editorial Tilde titulado: Metamorfosis. Ovidio. Antología. Se trata de una adaptación de varias historias de las Metamorfosis con sugerentes actividades muy útiles para el aula. Las historias que se adaptan de forma sencilla y asequible a un público juvenil son las siguientes: Deucalión y Pirra, Dafne, Faetón, Calisto, Sémele, Eco, Píramo y Tisbe, Aracne, Níobe, Procne y Filomela, Perdiz, Jacinto, Pigmalión, Mirra y Atalanta e Hipómenes. A las narraciones siguen unas actividades que profundizan en el texto e invitan a la investigación y al conocimiento de la tradición artística a la que han podido dar lugar. Así se dividen en Búsqueda de datos en el texto, Mitología, Historia, Geografía y Arte, Lengua y Literatura, Creación literaria e Internet/cine. Combinan a la perfección la sencillez con el interés que sin duda despertarán en el alumnado. Me gustan particularmente las relacionadas con las obras artísticas proponiendo que los alumnos utilicen Internet para localizar los diversos cuadros. También las hay de comentario de obras literarias como poemas o romances.
El libro se cierra con un glosario de palabras menos comunes y una lista de personajes mitológicos con una breve caracterización. Además contiene unas atractivas ilustraciones a cargo de Nuria Sánchez Martínez.

Lo considero un instrumento muy útil para Cultura Clásica, Latín y Griego como no podía ser menos viniendo de Cristina Sánchez, profesora de Enseñanza Secundaria y encargada del meritorio Departamento Virtual de Latín y Griego de Murcia .

Esta reseña ha sido previamente publicada en el Blog de Fernando Lillo

AA. VV. Historias de fantasmas y misterio de la Antigüedad, Ediciones Tilde, Valencia, 2002, 116 pp.

Este libro es el nº 3 de la Colección Cultura Clásica editada por Tilde, muchos cuyos títulos se caracterizan por la adaptación de obras "canónicas" (La Eneida, El asno de oro) y la ampliación del corpus de lectura en Cultura Clásica y Latín (esta obra y también El viaje en la Antigüedad). El objetivo de esta obra es "llevar a la biblioteca de los jóvenes una serie de autores, normalmente desconocidos, o de autores conocidos cuyas obras, aunque curiosas, no se leen con frecuencia (p.8)." Como su título indica se muestra una visión distinta de la literatura grecolatina en la línea del gusto actual por las historias de terror, magia y fenómenos paranormales. La selección incluye textos en prosa y verso ordenados de forma cronológico y traducidos de solventes ediciones citadas en las páginas 11-12.

Comienza con los textos de Platón relativos a la Atlántida, muy útiles para dar a conecer la versión más ajustada de un tema que se presta al esoterismo y a las más disparatadas interpretaciones. A continuación se ofrece el Ciclo de la bruja Canidia a través de varios textos de Horacio. Le sigue un texto de Propercio en el que la difunta Cintia visita a su amado y la consulta a Ericto de Sexto Magno contenida en la Farsalia de Lucano. Del Satiricón se toman la historia del licántropo de Capua y de el capadocio y las estrigas. Plinio está representado con su carta a Sura en la que destaca la narración de la casa encantada. De Flegón de Trales se consigna El fantasma enamorado, de Apuleyo La historia de Telifrón. Luciano contribuye con algunas historias de su Philopseudes y finalmente Filóstrato narra en su Vida de Apolonio de Tiana el caso de Menipo y la Lamia.

Particularmente interesantes y originales son las actividades que acompañan a los textos y que van identificadas por un logotipo de su temática: Vida cotidiana, Mitología y Religión, Geografía e Historia, Arte, Referentes clásicos.

En mi práctica docente he utilizado sobre todo las narraciones que me parecen más atractivas y ágiles: las dos del Satiricón, la carta de Plinio y las historias de Flegón, Apuleyo y Filóstrato. Además de las actividades propuestas suelo incluir las más básicas de leer el texto en voz alta (con diálogo repartido entre los alumnos si lo hubiere), resumir la historia o recrearla cambiando detalles.

Para quien desee profundizar en el atractivo tema de los fantasmas y los fenómenos extraños en Grecia y Roma es ineludible la consulta de Antonio Stramaglia, Res inauditae, incredulae. Storie di fantasmi nel mondo greco-latino, Bari, Levante Editori, 1999.