M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3

Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació… segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància… hom queda agradablement sorprès en veureauctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

Ramon Torné Teixidó
http://daidalea.blogspot.com

La obra presenta una breve pero intensa introducción que traza diacrónicamente una visión general de la evolución y uso del mito clásico a lo largo de la historia, al mismo tiempo que apunta los inicios, fundamentos y evolución de la iconografía. Llena de citas y referencias para ejemplificar la explicación, el autor consigue elaborar en apenas cuatro páginas, con pinceladas precisas, un rápido y certero cuadro de la utilización de la mitología grecolatina cuando los hombres dejaron de creer en sus dioses.

El cuerpo central de la obra está organizado en diez grandes apartados: “Primeras divinidades”, “Dioses olímpicos”, “Otras divinidades”, “Divinidades colectivas”, “Los grandes condenados”, “Héroes guerreros y aventureros”, “Héroes trágicos”, “Otras figuras de la mitología”, “Leyenda romana” y “Personajes históricos”. Estos diez apartados se estructuran en forma de tablas en las que se recogen el nombre de dios o héroe, los episodios más importantes de su relato mítico, sus atributos, sus representaciones más comunes y, en ocasiones, sus funciones. Para el alumno puede ser un buen instrumento de acceso rápido a un conocimiento particular relacionado con la obra de arte, en tanto en cuanto permite identificar el atributo u objeto directamente relacionado con un personaje así como la representación más frecuente de los diversos episodios del mito.

Particularmente interesantes resultan, sin embargo, para el lector más versado en la mitología, los cuatro apéndices finales: “Mitología y mundo de ultratumba. Iconografía funeraria en el arte clásico”, “Paganismo y cristianismo. Iconografía de una apropiación”, “De la Lujuria al Amor o el renacimiento de Venus” e “Iconografía clásica y Estado moderno”. Cuatro apéndices, relacionados también diacrónicamente (Clasicismo, Edad Media, Renacimiento y Barroco) que aportan, a través del Amor y la Muerte, de la Religión y el Estado, un análisis de la contextualización de la obra de arte y la mitología contenida en ella, es decir, de la significación de la obra, del mensaje que la obra de arte lanza al espectador a través del lenguaje mítico y de la motivación del encargo por parte del comitente. Para, en palabras del autor, “pasar de la historia del mito a la historia del arte”.

Juan Carmona Muela es autor de otras obras sobre iconografía: Iconografía cristiana. Guía básica para estudiantes e Iconografía de los santos, ambas editadas también por Akal.

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom. 

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Este libro es el nº 3 de la Colección Cultura Clásica editada por Tilde, muchos cuyos títulos se caracterizan por la adaptación de obras "canónicas" (La Eneida, El asno de oro) y la ampliación del corpus de lectura en Cultura Clásica y Latín (esta obra y también El viaje en la Antigüedad). El objetivo de esta obra es "llevar a la biblioteca de los jóvenes una serie de autores, normalmente desconocidos, o de autores conocidos cuyas obras, aunque curiosas, no se leen con frecuencia (p.8)." Como su título indica se muestra una visión distinta de la literatura grecolatina en la línea del gusto actual por las historias de terror, magia y fenómenos paranormales. La selección incluye textos en prosa y verso ordenados de forma cronológico y traducidos de solventes ediciones citadas en las páginas 11-12.

Comienza con los textos de Platón relativos a la Atlántida, muy útiles para dar a conecer la versión más ajustada de un tema que se presta al esoterismo y a las más disparatadas interpretaciones. A continuación se ofrece el Ciclo de la bruja Canidia a través de varios textos de Horacio. Le sigue un texto de Propercio en el que la difunta Cintia visita a su amado y la consulta a Ericto de Sexto Magno contenida en la Farsalia de Lucano. Del Satiricón se toman la historia del licántropo de Capua y de el capadocio y las estrigas. Plinio está representado con su carta a Sura en la que destaca la narración de la casa encantada. De Flegón de Trales se consigna El fantasma enamorado, de Apuleyo La historia de Telifrón. Luciano contribuye con algunas historias de su Philopseudes y finalmente Filóstrato narra en su Vida de Apolonio de Tiana el caso de Menipo y la Lamia.

Particularmente interesantes y originales son las actividades que acompañan a los textos y que van identificadas por un logotipo de su temática: Vida cotidiana, Mitología y Religión, Geografía e Historia, Arte, Referentes clásicos.

En mi práctica docente he utilizado sobre todo las narraciones que me parecen más atractivas y ágiles: las dos del Satiricón, la carta de Plinio y las historias de Flegón, Apuleyo y Filóstrato. Además de las actividades propuestas suelo incluir las más básicas de leer el texto en voz alta (con diálogo repartido entre los alumnos si lo hubiere), resumir la historia o recrearla cambiando detalles.

Para quien desee profundizar en el atractivo tema de los fantasmas y los fenómenos extraños en Grecia y Roma es ineludible la consulta de Antonio Stramaglia, Res inauditae, incredulae. Storie di fantasmi nel mondo greco-latino, Bari, Levante Editori, 1999.