Pergamon

Indro Montanelli, Història de Roma. Barcelona, Destino, 2008. tradcucció catalana d'Oriol Sànchez i Vaqué. 480 pàgs. ISBN: 978-84-9710-101-1

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom. 

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Maria Rosa Llabrés, Robert Graves i el món clàssic. Lleonard Muntaner, editor. Llibres de la nostra terra, 70. Palma, 2006. Premi ciutat de Palma de Crítica literària.

Maria Rosa Llabrés ha rebut recentment el premi literari Ciutat de Palma de Crítica Literària, el Camilo José Cela 2008, en la seva primera edició, pel seu llibre Robert Graves i el món clàssic (Lleonard Muntaner, editor). Un premi encertat perquè és el primer llibre que estudia a fons la presència de les fonts grecollatines en la dilatada obra de l'escriptor anglès resident a Deià (Mallorca).

La mallorquina Maria Rosa Llabrés és una bona coneixedora del món clàssic i alhora de l'extensa obra de Robert Graves i això li ha permès fer un estudi de conjunt, no sols de les ben conegudes novel·les històriques (Jo Claudi i Claudi, el déu) sinó de tota la seva vasta producció (narrativa, estudis erudits, articles i particularment poesia). A més, la sensibilitat poètica de Maria Rosa Llabrés ha enriquit extraordinàriament aquest llibre.

És tot un encert de l'autora l'haver ordenat el seu treball per obres ja que això permet al lector familiaritzar-se amb el mètode i tècniques de Robert Graves en cadascun dels seus llibres i l'ajuda a comprendre les claus exegètiques de la seva obra, anant seguint el rastre de les fonts grecollatines en què s'inspirà i conformà el seu imaginari.  

Robert Graves, tot i haver estat un autor criticat i poc considerat en el món de la filologia clàssica, ha resultat ser un autor original i universal, un clàssic del segle xx que ha contribuït a la difusió de la cultura grecoromana.

Vegeu a El fil de les clàssiques "Premi ciutat de Palma de Crítica Literària. Robert Graves i el món clàssic, de Maria Rosa Llabrés. Palma, 2006.

Domingo Plácido Suárez-Araceli Striano Corrochano (eds.), Ars vivendi: la buena vida en Grecia y Roma, Delegación de Madrid de la Sociedad Española de Estudios Clásicos, 2006, 223 pp.

El libro recoge los textos e imágenes del Ciclo de Conferencias de Otoño de 2005 organizado por la Delegación de Madrid de la Sociedad Española de Estudios Clásicos. Esta vez el objetivo era acercar a un público general los placeres de la vida de griegos y romanos. Las conferencias abarcan un amplio espectro de placeres combinando siempre la amenidad con el rigor científico asegurado por las bibliografías orientativas que aparecen al final de cada una o en las notas a pie de página.

De este modo podemos deleitarnos con un buen banquete leyendo las intervenciones de Mercedes Montero (Los placeres de la buena mesa: la comida en Grecia y Roma -que incluye dos fáciles recetas para poner en práctica) y Carlos García Gual (Banquetes y simposios) que nos introduce con profusión de datos en este aspecto tan querido por los griegos. Juan Luis Arcaz Pozo habla de los placeres carnales en Ars Amandi: amor y sexo en Grecia y Roma mientras que Lourdes Roldán Gómez nos ilustra sobre El agua de los placeres: balnearios, aguas termales y vida saludable, aspectos todos de gran actualidad con el resurgir de los spas. Temas más delicados se tratan en La belleza del cuerpo: realidad y literatura (Primitiva Flores) en la que se tratan los cánones de belleza y cómo conseguirla; El arte como pasión. Los inicios del coleccionismo en la Antigüedad (Luis Alberto de Cuenca), llena de erudición y sentido estético y El placer de la lectura (Susana González Marín) con una buena descripción de los soportes de escritura y los hábitos lectores de la Antigüedad. También está presente el juego como placer. En la conferencia de Pilar Hualde Pascual Puerulo me.. Juegos de niños en Grecia y Roma, además de reflexionar sobre los aspectos pedagógicos del juego se realiza una buena descripción de los juguetes y juegos más habituales de los niños griegos y romanos, tan distintos de las actuales videoconsolas. Fernando Lillo en su intervención Tahúres, jugadores y garitos en la Antigüedad nos mete en la piel de un imaginario jugador romano llamado Fortunato que recorre las mesas de juegos de azar en busca de la suerte.

En suma, una buena fuente de información y deleite que nos pone al día en cuanto a la buena vida de los antiguos y nos hace reflexionar sobre esta herencia cultural dándonos cuenta de que muchos de estos placeres son también los nuestros.

Fernando García Romero-Berta Hernández García (eds.), In corpore sano. El deporte en la Antigüedad y la creación del moderno olimpismo, Delegación de Madrid de la Sociedad Española de Estudios Clásicos, 2005, 283 pp. 

Este libro recoge los textos y las imágenes del Ciclo de conferencias de Otoño organizado por la Delegación de Madrid de la Sociedad Española de Estudios Clásicos en 2004. Como su título indica se dedicó al deporte en la Antigüedad y su relación con los Juegos Olímpicos modernos en un año en que Atenas había sido sede de esos juegos y Madrid se proponía como candidata para el 2012. Como es tradicional en estas conferencias los textos combinan la divulgación con el rigor científico en un equilibrio muy bien conseguido, de modo que se obtiene información fiable y actualizada de los temas tratados, además de una bibliografía orientativa para profundizar en ellos.

La conferencia inaugural, Los juegos en Grecia: el nacimiento de un mito, a cargo de José Luis Navarro González nos introduce de lleno en el fascinante mundo del deporte griego a través de sus señas de identidad. Encontramos aproximaciones al deporte griego desde su vertiente estética como Las pruebas atléticas y su representación artística en Grecia de Miguel Ángel Elvira y un estudio sobre Mujer y deporte en el mundo antiguo a cargo de Fernando García Romero. Sobre la relación del deporte con la educación y con su función social tanto en Grecia como en Roma nos habla Antonio Cascón Dorado en Educación y política: el deporte en la sociedad antigua. Emilia Fernández de Mier traza un panorama de los diversos juegos y espectáculos en Roma en su conferencia Ludi circenses: la pasión de los romanos, mientras que Santiago Montero Herrero nos introduce en el mundo de la religión, la magia y la astrología en torno a las carreras de carros (Los ludi circenses: religión, astrología y magia). David Castro de Castro nos propone un viaje por la literatura latina en busca de ecos del deporte (El deporte en la literatura latina) y Carmen Fernández Ochoa enfoca la cuestión desde el punto de vista de los restos materiales en El deporte en Hispania: testimonios arqueológicos.

Tres conferencias se dedican a la influencia de los Juegos Olímpicos modernos en el deporte y el olimpismo moderno: El espíritu olímpico. Mito moderno y realidad antigua (Pedro Bádenas de la Peña), La restauración de los Juegos Olímpicos: Pierre Coubertin y su época (Teresa González Aja) y Las primeras ediciones de los Juegos Olímpicos: Coubertin y sus circunstancias (María Eugenia Martínez Gorroño).

En suma, una obra muy completa con textos que nos abren perspectivas menos tópicas sobre el deporte griego y romano y que, a su vez, pueden ser una buena fuente de información para transmitir esta parte tan importante del legado grecorromano a nuestros alumnos.