-
-
»
Recordant Kazanzakis
Tal dia com avui, l'any 1947 l'Índia es va independitzar del Regne Unit, després d'una llarga lluita per assolir la llibertat per la via de la no-violència.
No explicaré la història, perquè tothom la sap.
Hi ha una cosa de l'Índia, però, que sempre m'ha cridat l'atenció: en aquell país de més de mil milions d'habitants, hi ha 24 llengües oficials. Bé, no totes ho són arreu.L'Indi és la llengua de l'administració central. És llengua oficial de comunicació del govern, l'anglès és la llengua oficial "associada", per marcar diferència.
L'indi és la segona llengua més parlada del món. Té l'escriptura devanagari (un alfabet sil.làbic) i té un grapat de dialectes (no sé perquè aquí no podem parlar de dialectes del català, sinó que només es considera políticament correcte "variants dialectals"), cosa que no és estranya amb tants parlants.
Les altres 22 llengües són oficials als respectius estats federals, i on volia anar a parar, és que també poden ser usades com a mitjà de comunicació entre el govern nacional i els ens locals de l'administració pública. O sigui, que vindria a ser com si des de la conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per exemple, es pogués enviar una carta en català al President del Gobierno de España, recordant-li que ens deuen una pasta dels fons de competitivitat.
Val a dir que la situació de les llengües a l'India no tot són flors i violes: hi ha més de 10 o 15 llengües que tenen més de 5 milions de parlants i no són oficials sinó que són considerades "regionals": és a dir, l'administració no té perquè utilitzar-les si no vol en cap lloc de tot el territori indi, la qual cosa no vol dir que estigui prohibit el seu ús per part de l'administració. Simplement, que no cal que els funcionaris el sàpiguen. Vindria a ser com el català després de la garrotada de la Sentència del Tribunal Constitucional de España, de 28 de juny de 2010, que va generar el Partido Popular, PP.
Per cert, FELICITATS A TOTES LES MARIES !
-
-
»
Recordant Kazanzakis
De dreta a esquerra: Pere Izquierdo, Salvador Giner, i jo mateixa en el decurs de la presentació del llibre a l'IEC
Per als que no veu poder venir, us deixo aquí escrites les paraules que vaig pronunciar a la Sala Puig Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, el passat dilluns dia 4 de juliol, per presentar La nissaga catalana del món clàssic.
"Bona tarda a tothom.
Moltes gràcies senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos avui en la presentació d’aquest llibre però sobretot moltes gràcies per haver-nos ajudat a fer-lo possible, atès que sense la col•laboració de l’IEC avui no el tindríem a les mans.
Si quan ara farà gairebé un any quan us vam venir a demanar si podíeu assumir la correcció lingüística de l’obra no haguéssiu acceptat, realment no hauríem pogut publicar-lo.
En segon lloc volem agrair també a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i als SSTT de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en aquest obra.
També hem d’expressar públicament el nostra agraïment a algunes persones en concret,
-al Dr. Carles Miralles, la Dra. Isabel Rodà, pel seu suport intel•lectual i moral al llarg d’aquest tres anys,.
-al Dr. Josep M. Mestres que ha tingut cura de tot el procés de correcció lingüístic i formal exhaustiu, guiant a Elisenda Sigüan en la correcció i a nosaltres en tots els aspectes formals de l’edició
- a Miquel Fernàndez Barta, que ha fet tot el disseny de la maquetació del llibre altruísticament, i pel seu suport i paciència que ha tingut al llarg d’aquests tres anys.
I evidentment hem de donar les gràcies a tots els autors que de forma altruista han volgut participar en aquesta obra. En concret, 128 persones que s’han posat a escriure sobre algun dels 165 protagonistes d’aquesta nissaga, i que ho han fet, evidentment, cadascú amb el seu estil, des de la seva especialitat científica, i des de tots els territoris de parla catalana.
Des d’un primer moment vam voler que fos una obra col·lectiva, perquè volíem donar una visió de conjunt del que hem estat i del que som, en un intent de contribuir a saber el què volem ser en aquesta nova era de la globalització en que les identitats dels pobles tendeixen difuminar-se i per tant, cal reforçar-les per oferir al món tota la riquesa que representen. I nosaltres el que hem volgut fer és deixar escrit l’esquelet, l’ADN de la nostra identitat com a poble que passa per Grècia i Roma.
I ho hem volgut fer recuperant l’arbre genealògic de les persones que generació rere generació han treballat en aquest sentit.
Aquesta era la idea inicial que va sorgir el dia 30 de maig de 2008 quan vam presentar el número 50 de la Revista Auriga a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, essent-ne en aleshores el director Pere Izquierdo. En acabar l’acte, parlant en Pere Izquierdo–arqueòleg-, Norber Bilbeny –filòsof- i jo mateixa –filòleg-, el Dr. Bilbeny ens va proposar de fer a l’Auriga un “pòster” d’arbre genealògic dels clàssics catalans per tal de repartir als centres d’ensenyament i de cultura.Parlant, parlant, vam decidir de dedicar un número de la revista a això. I vam començar a elaborar la llista dels membres de la nissaga catalana del món clàssic. Vam veure que una revista no era suficient. I vam treure el número 52 d’Auriga com a petit tast del que seria aquest llibre. I en vista de la bona acollida del número 52 ens vam posar a treballar ja amb l’edició d’aquest llibre. Han passat més de tres anys. Hem fet desenes de llistes de noms: primer de memòria, després fent una tasca d’investigació consultant bibliografia (i ja que estan a la sala la Dra. Mariàngela Vilallonga i Francesc Guardans, cito Studia Humanitatis, catàlegs de la Bernat Metge i d’altres), també vam consultar bibliografia que els mateixos autors havien escrit – i per tant, la llista la vam fer entre tots- i finalment vam consultant a algunes persones.
Però sempre vam tenir clares algunes coses per a la inclusió dels personatges:.
Havien d’haver format part de la història de la nostra nació: per això és “La nissaga catalana”. Es dona la paradoxa que alguns dels personatges no han escrit una sola línea en català, sobretot els antics, que escrivien en llatí. Però tots han deixat la seva petjada en la cultura catalana. Per això si detecten alguna absència de persones que tot i viure i treballar als territoris de parla catalana pensin si us plau si van ser ells els que es van autoexcloure de formar part de la cultura catalana. Si ells es van excloure, no serem nosaltres qui els inclourem, i més quan ja no els hi podem preguntar.
Després va venir la recerca gairebé errant dels autors de les semblances: hem volgut fer un llibre que fos un diàleg d’unes persones que donen veu a les altres. Cada personatge i cada autor dialoguen a través del temps i hi reconeixen la vivència de l’altre.
I quan anàvem avançant en l’obra, ens vam adonar de diverses coses, que no estaven en les nostres intencions inicials
En primer lloc ens vam adonar ja en l’elaboració de les llistes que hi ha tota una generació que ens pertoca a nosaltres aquí presents recuperar-la de l’oblit històric i trobar-los el lloc en la memòria col•lectiva, sobretot aquella generació d’estil noucentista que van viure en un dels períodes més grisos i perillosos de la nostra història com va ser la darrera llarga dictadura que vam patir. Hi ha un munt de semblances que comencen més o menys amb la frase “Cal recuperar de l’oblit....”. El mateix terme “noucentisme” hem permès massa sovint que en alguns ambients -fins i tot en alguns intel·lectualment potents- sigui emprat com un terme negatiu que subratlla només l’actitud d’uns poques figures i, en canvi, no reconeix la tasca immensa de construcció nacional que ens van deixar i de la que sens cap mena de dubte vivim encara.
En segon lloc vam veure que l’obra pot esdevenir un modest primer graó per a la història encara no escrita dels estudis clàssics a Catalunya des de les diferents perspectives.
I en tercer lloc, ens vam adonar de la gran incidència i les grans aportacions que han tingut els protagonistes de la nissaga al llarg de la història en les institucions polítiques i culturals catalanes.
De fet, teníem la intenció d’incloure una llista d’institucions com apèndix del llibre: en sortien 424.
Un exemple que cal esmentar ara i aquí atès que enguany és el centenari de la secció filològica de l’IEC, quan el dia 9 de maig de 1911 es van reunir 7 persones i la van fundar, dues de les quals, estan a la nissaga (Joan Maragall i Lluís Segalà), (Antoni M. Alcover Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà són les altres) o el primer president IEC, Antoni Rubió i Lluch, i el primer secretari, Josep Pijoan. O institucions tant diverses com la Biblioteca de Catalunya, tots els museus nacionals o que haurien de ser-ho: el MAC, MNAC, o l’efímer Banc de Catalunya, o la les històriques Corts Catalanes, abadies, arxius, ateneus i centres excursionistes –que tanta feina de recuperació de la nostra dignitat històrica van fer en temps difícils del segle XX-, partits polítics, la Generalitat de Catalunya, la de València, el Parlament de Catalunya, totes les universitats catalanes amb els seus precedents dels Estudis Generals... i algunes tant llunyanes com el senat de la República Veneciana o Institut Arqueològic Imperial de Berlín. En totes elles els membres de la nissaga catalana del món clàssic han fet grans aportacions.
Però vam decidir deixar-ho per una segona part d’aquesta obra: trigarem uns anys, però també farem una història de les institucions catalanes que tinguin l’humanisme com a fil conductor.
I per acabar, tot i que ara ho explicarà en Pere Izquierdo, permetin-me donar una recomanació de lectura i que és la manera en la que ens vam plantejar l’obra: llegir el llibre de la primera a la darrera pàgina, no saltant anant a buscar les semblances que ens criden l’atenció per alguna cosa. Només llegint el llibre full rere full es poden reconèixer aquest ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble i a qui dediquem aquest llibre.
Espero que gaudeixin de la lectura.
Moltes gràcies."
Si voleu més informació de l'obra la trobareu al web d'Auriga: www.auriga.cat
-
-
»
Recordant Kazanzakis
De dreta a esquerra: Pere Izquierdo, Salvador Giner, i jo mateixa en el decurs de la presentació del llibre a l'IEC
Per als que no veu poder venir, us deixo aquí escrites les paraules que vaig pronunciar a la Sala Puig Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, el passat dilluns dia 4 de juliol, per presentar La nissaga catalana del món clàssic.
"Bona tarda a tothom.
Moltes gràcies senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos avui en la presentació d’aquest llibre però sobretot moltes gràcies per haver-nos ajudat a fer-lo possible, atès que sense la col•laboració de l’IEC avui no el tindríem a les mans.
Si quan ara farà gairebé un any quan us vam venir a demanar si podíeu assumir la correcció lingüística de l’obra no haguéssiu acceptat, realment no hauríem pogut publicar-lo.
En segon lloc volem agrair també a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i als SSTT de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en aquest obra.
També hem d’expressar públicament el nostra agraïment a algunes persones en concret,
-al Dr. Carles Miralles, la Dra. Isabel Rodà, pel seu suport intel•lectual i moral al llarg d’aquest tres anys,.
-al Dr. Josep M. Mestres que ha tingut cura de tot el procés de correcció lingüístic i formal exhaustiu, guiant a Elisenda Sigüan en la correcció i a nosaltres en tots els aspectes formals de l’edició
- a Miquel Fernàndez Barta, que ha fet tot el disseny de la maquetació del llibre altruísticament, i pel seu suport i paciència que ha tingut al llarg d’aquests tres anys.
I evidentment hem de donar les gràcies a tots els autors que de forma altruista han volgut participar en aquesta obra. En concret, 128 persones que s’han posat a escriure sobre algun dels 165 protagonistes d’aquesta nissaga, i que ho han fet, evidentment, cadascú amb el seu estil, des de la seva especialitat científica, i des de tots els territoris de parla catalana.
Des d’un primer moment vam voler que fos una obra col·lectiva, perquè volíem donar una visió de conjunt del que hem estat i del que som, en un intent de contribuir a saber el què volem ser en aquesta nova era de la globalització en que les identitats dels pobles tendeixen difuminar-se i per tant, cal reforçar-les per oferir al món tota la riquesa que representen. I nosaltres el que hem volgut fer és deixar escrit l’esquelet, l’ADN de la nostra identitat com a poble que passa per Grècia i Roma.
I ho hem volgut fer recuperant l’arbre genealògic de les persones que generació rere generació han treballat en aquest sentit.
Aquesta era la idea inicial que va sorgir el dia 30 de maig de 2008 quan vam presentar el número 50 de la Revista Auriga a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, essent-ne en aleshores el director Pere Izquierdo. En acabar l’acte, parlant en Pere Izquierdo–arqueòleg-, Norber Bilbeny –filòsof- i jo mateixa –filòleg-, el Dr. Bilbeny ens va proposar de fer a l’Auriga un “pòster” d’arbre genealògic dels clàssics catalans per tal de repartir als centres d’ensenyament i de cultura.Parlant, parlant, vam decidir de dedicar un número de la revista a això. I vam començar a elaborar la llista dels membres de la nissaga catalana del món clàssic. Vam veure que una revista no era suficient. I vam treure el número 52 d’Auriga com a petit tast del que seria aquest llibre. I en vista de la bona acollida del número 52 ens vam posar a treballar ja amb l’edició d’aquest llibre. Han passat més de tres anys. Hem fet desenes de llistes de noms: primer de memòria, després fent una tasca d’investigació consultant bibliografia (i ja que estan a la sala la Dra. Mariàngela Vilallonga i Francesc Guardans, cito Studia Humanitatis, catàlegs de la Bernat Metge i d’altres), també vam consultar bibliografia que els mateixos autors havien escrit – i per tant, la llista la vam fer entre tots- i finalment vam consultant a algunes persones.
Però sempre vam tenir clares algunes coses per a la inclusió dels personatges:.
Havien d’haver format part de la història de la nostra nació: per això és “La nissaga catalana”. Es dona la paradoxa que alguns dels personatges no han escrit una sola línea en català, sobretot els antics, que escrivien en llatí. Però tots han deixat la seva petjada en la cultura catalana. Per això si detecten alguna absència de persones que tot i viure i treballar als territoris de parla catalana pensin si us plau si van ser ells els que es van autoexcloure de formar part de la cultura catalana. Si ells es van excloure, no serem nosaltres qui els inclourem, i més quan ja no els hi podem preguntar.
Després va venir la recerca gairebé errant dels autors de les semblances: hem volgut fer un llibre que fos un diàleg d’unes persones que donen veu a les altres. Cada personatge i cada autor dialoguen a través del temps i hi reconeixen la vivència de l’altre.
I quan anàvem avançant en l’obra, ens vam adonar de diverses coses, que no estaven en les nostres intencions inicials
En primer lloc ens vam adonar ja en l’elaboració de les llistes que hi ha tota una generació que ens pertoca a nosaltres aquí presents recuperar-la de l’oblit històric i trobar-los el lloc en la memòria col•lectiva, sobretot aquella generació d’estil noucentista que van viure en un dels períodes més grisos i perillosos de la nostra història com va ser la darrera llarga dictadura que vam patir. Hi ha un munt de semblances que comencen més o menys amb la frase “Cal recuperar de l’oblit....”. El mateix terme “noucentisme” hem permès massa sovint que en alguns ambients -fins i tot en alguns intel·lectualment potents- sigui emprat com un terme negatiu que subratlla només l’actitud d’uns poques figures i, en canvi, no reconeix la tasca immensa de construcció nacional que ens van deixar i de la que sens cap mena de dubte vivim encara.
En segon lloc vam veure que l’obra pot esdevenir un modest primer graó per a la història encara no escrita dels estudis clàssics a Catalunya des de les diferents perspectives.
I en tercer lloc, ens vam adonar de la gran incidència i les grans aportacions que han tingut els protagonistes de la nissaga al llarg de la història en les institucions polítiques i culturals catalanes.
De fet, teníem la intenció d’incloure una llista d’institucions com apèndix del llibre: en sortien 424.
Un exemple que cal esmentar ara i aquí atès que enguany és el centenari de la secció filològica de l’IEC, quan el dia 9 de maig de 1911 es van reunir 7 persones i la van fundar, dues de les quals, estan a la nissaga (Joan Maragall i Lluís Segalà), (Antoni M. Alcover Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà són les altres) o el primer president IEC, Antoni Rubió i Lluch, i el primer secretari, Josep Pijoan. O institucions tant diverses com la Biblioteca de Catalunya, tots els museus nacionals o que haurien de ser-ho: el MAC, MNAC, o l’efímer Banc de Catalunya, o la les històriques Corts Catalanes, abadies, arxius, ateneus i centres excursionistes –que tanta feina de recuperació de la nostra dignitat històrica van fer en temps difícils del segle XX-, partits polítics, la Generalitat de Catalunya, la de València, el Parlament de Catalunya, totes les universitats catalanes amb els seus precedents dels Estudis Generals... i algunes tant llunyanes com el senat de la República Veneciana o Institut Arqueològic Imperial de Berlín. En totes elles els membres de la nissaga catalana del món clàssic han fet grans aportacions.
Però vam decidir deixar-ho per una segona part d’aquesta obra: trigarem uns anys, però també farem una història de les institucions catalanes que tinguin l’humanisme com a fil conductor.
I per acabar, tot i que ara ho explicarà en Pere Izquierdo, permetin-me donar una recomanació de lectura i que és la manera en la que ens vam plantejar l’obra: llegir el llibre de la primera a la darrera pàgina, no saltant anant a buscar les semblances que ens criden l’atenció per alguna cosa. Només llegint el llibre full rere full es poden reconèixer aquest ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble i a qui dediquem aquest llibre.
Espero que gaudeixin de la lectura.
Moltes gràcies."
Si voleu més informació de l'obra la trobareu al web d'Auriga: www.auriga.cat
-
»
Recordant Kazanzakis
De dreta a esquerra: Pere Izquierdo, Salvador Giner, i Montserrat Tudela en el decurs de la presentació del llibre a l'IEC
Per als que no veu poder venir, us deixo aquí escrites les paraules que vaig pronunciar a la Sala Puig Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, el passat dilluns dia 4 de juliol, per presentar La nissaga catalana del món clàssic.
"Bona tarda a tothom.
Moltes gràcies senyor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, per acollir-nos avui en la presentació d’aquest llibre però sobretot moltes gràcies per haver-nos ajudat a fer-lo possible, atès que sense la col•laboració de l’IEC avui no el tindríem a les mans.
Si quan ara farà gairebé un any quan us vam venir a demanar si podíeu assumir la correcció lingüística de l’obra no haguéssiu acceptat, realment no hauríem pogut publicar-lo.
En segon lloc volem agrair també a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i als SSTT de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva aportació en aquest obra.
També hem d’expressar públicament el nostra agraïment a algunes persones en concret,
-al Dr. Carles Miralles, la Dra. Isabel Rodà, pel seu suport intel•lectual i moral al llarg d’aquest tres anys,.
-al Dr. Josep M. Mestres que ha tingut cura de tot el procés de correcció lingüístic i formal exhaustiu, guiant a Elisenda Sigüan en la correcció i a nosaltres en tots els aspectes formals de l’edició
- a Miquel Fernàndez Barta, que ha fet tot el disseny de la maquetació del llibre altruísticament, i pel seu suport i paciència que ha tingut al llarg d’aquests tres anys.
I evidentment hem de donar les gràcies a tots els autors que de forma altruista han volgut participar en aquesta obra. En concret, 128 persones que s’han posat a escriure sobre algun dels 165 protagonistes d’aquesta nissaga, i que ho han fet, evidentment, cadascú amb el seu estil, des de la seva especialitat científica, i des de tots els territoris de parla catalana.
Des d’un primer moment vam voler que fos una obra col·lectiva, perquè volíem donar una visió de conjunt del que hem estat i del que som, en un intent de contribuir a saber el què volem ser en aquesta nova era de la globalització en que les identitats dels pobles tendeixen difuminar-se i per tant, cal reforçar-les per oferir al món tota la riquesa que representen. I nosaltres el que hem volgut fer és deixar escrit l’esquelet, l’ADN de la nostra identitat com a poble que passa per Grècia i Roma.
I ho hem volgut fer recuperant l’arbre genealògic de les persones que generació rere generació han treballat en aquest sentit.
Aquesta era la idea inicial que va sorgir el dia 30 de maig de 2008 quan vam presentar el número 50 de la Revista Auriga a la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, essent-ne en aleshores el director Pere Izquierdo. En acabar l’acte, parlant en Pere Izquierdo–arqueòleg-, Norber Bilbeny –filòsof- i jo mateixa –filòleg-, el Dr. Bilbeny ens va proposar de fer a l’Auriga un “pòster” d’arbre genealògic dels clàssics catalans per tal de repartir als centres d’ensenyament i de cultura.Parlant, parlant, vam decidir de dedicar un número de la revista a això. I vam començar a elaborar la llista dels membres de la nissaga catalana del món clàssic. Vam veure que una revista no era suficient. I vam treure el número 52 d’Auriga com a petit tast del que seria aquest llibre. I en vista de la bona acollida del número 52 ens vam posar a treballar ja amb l’edició d’aquest llibre. Han passat més de tres anys. Hem fet desenes de llistes de noms: primer de memòria, després fent una tasca d’investigació consultant bibliografia (i ja que estan a la sala la Dra. Mariàngela Vilallonga i Francesc Guardans, cito Studia Humanitatis, catàlegs de la Bernat Metge i d’altres), també vam consultar bibliografia que els mateixos autors havien escrit – i per tant, la llista la vam fer entre tots- i finalment vam consultant a algunes persones.
Però sempre vam tenir clares algunes coses per a la inclusió dels personatges:.
Havien d’haver format part de la història de la nostra nació: per això és “La nissaga catalana”. Es dona la paradoxa que alguns dels personatges no han escrit una sola línea en català, sobretot els antics, que escrivien en llatí. Però tots han deixat la seva petjada en la cultura catalana. Per això si detecten alguna absència de persones que tot i viure i treballar als territoris de parla catalana pensin si us plau si van ser ells els que es van autoexcloure de formar part de la cultura catalana. Si ells es van excloure, no serem nosaltres qui els inclourem, i més quan ja no els hi podem preguntar.
Després va venir la recerca gairebé errant dels autors de les semblances: hem volgut fer un llibre que fos un diàleg d’unes persones que donen veu a les altres. Cada personatge i cada autor dialoguen a través del temps i hi reconeixen la vivència de l’altre.
I quan anàvem avançant en l’obra, ens vam adonar de diverses coses, que no estaven en les nostres intencions inicials
En primer lloc ens vam adonar ja en l’elaboració de les llistes que hi ha tota una generació que ens pertoca a nosaltres aquí presents recuperar-la de l’oblit històric i trobar-los el lloc en la memòria col•lectiva, sobretot aquella generació d’estil noucentista que van viure en un dels períodes més grisos i perillosos de la nostra història com va ser la darrera llarga dictadura que vam patir. Hi ha un munt de semblances que comencen més o menys amb la frase “Cal recuperar de l’oblit....”. El mateix terme “noucentisme” hem permès massa sovint que en alguns ambients -fins i tot en alguns intel·lectualment potents- sigui emprat com un terme negatiu que subratlla només l’actitud d’uns poques figures i, en canvi, no reconeix la tasca immensa de construcció nacional que ens van deixar i de la que sens cap mena de dubte vivim encara.
En segon lloc vam veure que l’obra pot esdevenir un modest primer graó per a la història encara no escrita dels estudis clàssics a Catalunya des de les diferents perspectives.
I en tercer lloc, ens vam adonar de la gran incidència i les grans aportacions que han tingut els protagonistes de la nissaga al llarg de la història en les institucions polítiques i culturals catalanes.
De fet, teníem la intenció d’incloure una llista d’institucions com apèndix del llibre: en sortien 424.
Un exemple que cal esmentar ara i aquí atès que enguany és el centenari de la secció filològica de l’IEC, quan el dia 9 de maig de 1911 es van reunir 7 persones i la van fundar, dues de les quals, estan a la nissaga (Joan Maragall i Lluís Segalà), (Antoni M. Alcover Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà són les altres) o el primer president IEC, Antoni Rubió i Lluch, i el primer secretari, Josep Pijoan. O institucions tant diverses com la Biblioteca de Catalunya, tots els museus nacionals o que haurien de ser-ho: el MAC, MNAC, o l’efímer Banc de Catalunya, o la les històriques Corts Catalanes, abadies, arxius, ateneus i centres excursionistes –que tanta feina de recuperació de la nostra dignitat històrica van fer en temps difícils del segle XX-, partits polítics, la Generalitat de Catalunya, la de València, el Parlament de Catalunya, totes les universitats catalanes amb els seus precedents dels Estudis Generals... i algunes tant llunyanes com el senat de la República Veneciana o Institut Arqueològic Imperial de Berlín. En totes elles els membres de la nissaga catalana del món clàssic han fet grans aportacions.
Però vam decidir deixar-ho per una segona part d’aquesta obra: trigarem uns anys, però també farem una història de les institucions catalanes que tinguin l’humanisme com a fil conductor.
I per acabar, tot i que ara ho explicarà en Pere Izquierdo, permetin-me donar una recomanació de lectura i que és la manera en la que ens vam plantejar l’obra: llegir el llibre de la primera a la darrera pàgina, no saltant anant a buscar les semblances que ens criden l’atenció per alguna cosa. Només llegint el llibre full rere full es poden reconèixer aquest ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble i a qui dediquem aquest llibre.
Espero que gaudeixin de la lectura.
Moltes gràcies."
Si voleu més informació de l'obra la trobareu al web d'Auriga: www.auriga.cat
-
-
»
Recordant Kazanzakis
Què tenien en comú els interessos de l'abat Oliba, abat fundador de Montserrat i de Cuixà, la poeta Maria Àngels Anglada, el primer rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera, Joanot Martorell, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Puig i Cadafalch, Joan Lluís Vives, Carles Riba, Joan Triadú, Joan Roís de Corella, Miquel Batllori, Ramon Llull, Maria Mercè Marçal, Francesc Eiximenis, Bonaventura Ubach, Rosa Leveroni, Víctor Balaguer i Roís de Corella?
L’admiració i la curiositat per la petjada dels grecs i dels romans i pels pobles que hi van conviure, ha estat una constant a Europa i a l’àrea Mediterrània des que els rigors de l’edat mitjana van contribuir a idealitzar aquell passat comú i lluminós. Les terres de llengua catalana no han estat alienes a aquest moviment, sinó que des de ben antic l’han fet seu i han anat donant al llarg dels segles una enorme llista d’estudiosos que han fet aportacions fonamentals.
Aquest volum és un recull de semblances de les persones que, al llarg de la història del nostre poble, han tingut una pàtria comuna: el món clàssic. És una obra coÅlectiva plantejada com un diàleg a través del temps entre els qui ja no hi són i els qui en som hereus i encara habitem en aquesta pàtria comuna a les terres de llengua catalana. És un intent de trobar les interaccions i les aportacions de les persones des de diverses dimensions i perspectives del món clàssic, i establir les relacions de mestratge i coÅlaboració que hi ha entre els protagonistes.
Aquest és el primer llibre que publica Auriga. Al llarg de gairebé tres anys cent vint-i-vuit persones hem escrit aquest llibre.
Trobareu més informació al web d'Auriga www.auriga.cat
-
-
»
Recordant Kazanzakis
Aquest article el vaig publicar el mes de desembre passat al web de Reagrupament Independentista, la meva opció política per treballar per la llibertat del nostre poble.
Demà el President de la Generalitat de Catalunya inaugurarà aquest monument a la Nació catalana, la restitució del qual ha impulsat incansablement Jordi Salat, a qui avui li dedico aquestes línies, i de qui vam publicar un article a l'Auriga número 40.
Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch
L’any que els catalans hauríem pogut escollir lliurement obrir la porta al rescabalament de la nostra dignitat sobirana acaba amb un símbol nacional: la restitució de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc, a la ciutat de Barcelona, cap i casal de Catalunya.
Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, historiador de l’art i polític, va dissenyar i erigir aquest monument a la nostra nació mil·lenària l’any 1918 essent president de la Mancomunitat de Catalunya. Les quatre columnes havien de ser el símbol de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Es van aixecar abans que cap altra construcció de la muntanya que acolliria aquest esdeveniment. I, tanmateix, els visitants vinguts d’arreu no les van poder veure, perquè el dictador Primo de Rivera les va fer enderrocar el 1928 mentre es construïa el recinte firal de l’Exposició, en la seva incansable tasca d’aniquilar tot allò que representés Catalunya.
I aquesta és una història que va repetint una i altra vegada el nostre poble: construir i desconstruir per tornar a construir... i tanmateix, sempre tornem a intentar-ho.
Coneixem Puig i Cadafalch sobretot com a arquitecte, i no tant com a un dels grans constructors de la Catalunya contemporània. Un dels membres d’aquella generació de noucentistes que va fer de la cultura el seu compromís i del seu compromís, la construcció d’un país, el nostre, dotant-lo de les institucions i infrastructures necessàries per esdevenir un estat europeu.
El disseny original de la columnata consistia en quatre columnes jòniques, a sobre de les quals s’havien de situar quatre victòries alades, en record de la deesa Niké (Victòria) que simbolitzaven la catalanitat com hereva també d’una civilització i un pensament universals. Mai, però, les columnes van ser encimbellades per les victòries alades.
La restitució d’aquest símbol nacional ha estat gràcies treball incansable de la societat civil, fa deu anys va iniciar la campanya per la restitució d’aquest monument a la catalanitat acudint no només a l’Ajuntament de Barcelona sinó també al Parlament de Catalunya. Finalment, a les acaballes d’aquest any, que donarà molta feina als historiadors futurs, les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch tornen a ser a Montjuïc.
La victòria alada, però, no encimbella les quatre barres. Encara.
-
-
»
Recordant Kazanzakis
La revista Auriga guardonada amb el Premi APPEC 2010 per les sis edicions del Fòrum Auriga
Aquest dimecres 2 de febrer, la revista Auriga ha rebut el Premi APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), en la seva XII convocatòria, per les sis edicions del Fòrum Auriga, l’única trobada interdisciplinar dels professionals del món clàssic dels Països Catalans.
L'acte es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb l'assistència d'un gran nombre d’editors i diverses personalitats del món de la política, la cultura i la comunicació. La cerimònia de lliurament va ser conduïda pel periodista Xavier Grasset i presidida per Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i per Lluís Gendrau, president de l’APPEC.
El Fòrum Auriga va sorgir amb la voluntat de potenciar i donar a conèixer la llarga tradició humanística cohesionada al voltant del saber clàssic, estructurat des de la història, l’arqueologia, el pensament, la filologia, el pensament polític, l’arxivística, la literatura, etc. un corrent de pensament que ha nodrit la nostra cultura i ens ha configurat com a poble.
Les sis edicions dels fòrums Auriga s’han celebrat en el marc de la Capital de la Cultura Catalana. Específicament a Esparreguera 2005, Amposta 2006, Lleida 2007, Perpinyà 2008, Figueres 2009, Badalona 2010 i enguany se celebrarà al Principat d’Andorra.
El Fòrum Auriga ha esdevingut el marc de referència per divulgar les pròpies línies de treball entre el col.lectiu i també un espai de reflexió i debat de noves propostes.
Com a directora de l'Auriga i també dels Fòrums Auriga, en recollir el guardó, acompanyada de l’equip de la revista, vaig dir declarar que “l’èxit dels fòrums Auriga han estat les persones i institucions del sector que han volgut participar en aquesta trobada que ha esdevingut un espai de reflexió i debat de noves propostes”.
Els dies de Dèdal
Bitácora de Carlos Cabanillas
Los sueños de Hermes
Dives Gallaecia
Hilo de Ariadna
Blog de Fernando Lillo Redonet
Calíope
De re coquinaria
La llama de Vesta
Porque me gusta
La Flauta de Pan
Grupo Galatea
Paideia
La caja de Pandora
Nausica
Eureka!
IES Sant Agustí. Departament llengües clàssiques
ΑΙΓΙΑΛΟΣ
Àgora
Alades paraules
EL MEGARON DE LAS MUSAS
ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ
Latín IES Buñol
Clásicos en Galicia
Lingua latina per se illustrata
LA DE ROSÁCEOS DEDOS
Voces griegas (desde Benicàssim)
Atalanta
Blogus amoenus
Μὰ Δία
NAVIGEMVS OMNES
MAGISTER DIXIT
breve tempus
Classicae linguae
CULTURA CLÁSICA
La bitácora de Carlos Cabanillas
El aprendiz de brujo
LISIAS Y EUFILETO
Dpto. de Clásicas del Colegio EPLA
ΝΕΟΣ ΑΙΓΙΑΛΟΣ
De viaje a Ítaca
EL CANTO DE ORFEO "Conócete a ti mismo"
Aprenc.... fent!
Leer griego clásico
Canta, diosa...
El tiempo no separa a los que aman la libertad
El vaixell d'Odisseu
Euriclea
Outis y Argo
VOLO TE MECUM
pompilo - Clásicas
ΟΛΟΙ ΕΙΜΑΣΤΕ ΕΛΛΗΝΕΣ
ΔΙΔΑΣΚΑΛΟΣ
ARMA VIRUMQUE CANO
latin.de.cuisine
EL HOGAR DE PYRGOI
Aula Carpe Diem
EIRENE-CLÁSICAS 2.0
Una imagen, un relato, mil mitos
Cianeas * Κυάνεαι
Aula, -ae
El Mercurio de Almadén
PrometeoTIC 2.0
Ariadna
Departamento de grego
Stoa poikilé
Atenea se comió la lechuza
Cántame Grecia
Cultura Clásica en Vicus
paspasapán
Prometeu
El blog de griego
proyecto horror vacui
clásicas 2.0
Alfenia
El enigma de Casandra
Vuela una lechuza
quod sumus
CIVITAS POETARVM
Prima phantasia
CARACTERES
Latinitas Nostra
HORTVLVS LATINVS
Latinitas uiua apud Institutum Biblicum
TERRA ÁUREA
Literatura Grecopequelatina
Clàssics a Súnion
Un poco más de griego
La flecha de Ártemis
ΤΟ ΠΛΟΙΟΝ
Lengua y cultura griegas
ETIMOLOGÍAS Y MITOLOGÍA
MUSEO DE GRECIA Y ROMA
Latín y Griego en Parla
Χείρων·Chiron
Nuevas visiones sobre la Mitología
Aula de Latín
LOS ARGONAUTAS
AULA de LLATÍ i de GREC
Hablemos en Griego
Referents clàssics a l'Honori
Píram i Tisbe
Viam Stratam
Otra forma de ver...
Voces...
Lectiones latinae
Secretos de Argos
FILOCTETES AND COMPANY
Romanit@s Azahar
Rabula de foro
Seminario de Clásicas. I.E.S. Antonio Calvín de Almagro
L'ombra d'un somni
An ET (twinning project) between us
Fundamentalia
Clásicas en el Nit
thalassaclàssics θάλασσα
Carpe Diem
Land of Potters
in aversa charta
illARgonauta
Últimos descubrimientos en Etimología
Blog de Filología Clásica
PRVDENTIA·ET·CVLTVRA
En galego aprendemos mellor
Son nena, son os coñecementos os que me fan medrar.
O MUNDO EN GRECIA
Antigüedad Clásica
¡Grecia y Roma no pasan de moda!
Berrando No Silencio
Ágora 431
LINGUA MATER
Roma y Hélade amadas.
In Illo Tempore...
Et ego in Arcadia...
Mujeres de Roma
Lang.
La vuelta a Grecia de Pausanias Fog
Carpe diem
Historia Clásica
Omnia mea mecum porto
πέντε άτομα σε ένα μήνα
KATHARSIS
KuanUm!
magno clamore (lingua latina)
Arqueoclasica
Actividades para Fomento de la Lectura
El son de la siringa
Buffets Mitogràfics
GARVM
PLACERES GRIEGOS
EL ASCÉTICO DELEITE DE LA HERMOSURA
Mirando hacia el pasado
Insula somnium...
LATÍN para ImberBeS
ΜΙΛΑΜΕ ΕΛΛΗΝΙΚΑ;
Μὰ τὸν Δία!
hypolepsis
Arqueovirtual
DE MATVRITATIS PROBATIONE LATINA MODERANDA
ARJAIOS
Societat Catalana de Teatre Grecollatí
CASTILLA-LA MANCHA CLÁSICA
Circulus Latinus Barcinonensis
PAEG DE LATÍN CLM
CIRCVLVS LATINVS LEGIONENSIS
Los Sueños de Hermes
SEEC SOCIEDAD ESPAÑOLA DE ESTUDIOS CLÁSICOS
V Congreso Internacional de Humanismo y Pervivencia del Mundo Clásico
Circulus Latinus Matritensis
S.E.E.C. en La Rioja
SEEC PAÍS VASCO/EUSKAL ATALA
Sociedad Española de Estudios Clásicos
